Turisme interior Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ells som nosaltres
Li dono voltes i acabo pensant que agraeixen la nostra visita perquè en realitat no hi som
«Moltes gràcies per la seva visita». És una frase pintada en una finca d’un poblet d’aquesta Espanya que va buidant-se. La va retratar el fotògraf Santi Cogolludo i aquest diari la va mostrar fa uns dies en un article sobre el seu llibre ‘Geografías del olvido’. Des d’aleshores, la frase ressona al meu cap pel seu contrast amb una ciutat saturada i amb un grafit més quotidià i propi: el ‘Tourists go home’. Uns tant i d’altres tan poc.
¿Quan va ser l’última vegada que vam agrair veure un turista a Barcelona? Segurament, el juny del 2020, quan els primers valents sortien després del confinament de la primera onada de Covid-19. Com a bona mil·lennista, abans d’aquell moment no recordo haver-los trobat a faltar (sempre eren allà), però sí unes quantes vegades a sobrar (insisteixo: sempre eren allà). Ara, s’estima que el 2022 faran escala 822 creuers a Barcelona. Oficialment hem perdut l’única oportunitat que tindrem en dècades de viure sense ells.
Això sí, tot és rebuig cap al turista fins que ho som nosaltres. Com quan et fa ràbia coincidir amb molta gent a, què sé jo, Cadaqués un cap de setmana assolellat i et preguntes per què els altres no poden anar a un altre lloc. De vegades hauríem de recordar que «la gent» som també nosaltres.
Entretots
En un viatge recent a Roma, vam sopar a Trastevere, en un torn anterior a les vuit de la tarda, perquè a partir de llavors estava tot reservat i complet. ¿Els sona? A l’acabar, vam passejar entre les desenes de terrasses i els centenars de llumetes ‘instagramejables’. Hi havia autèntic enrenou, però vam afirmar que tenia «molta vida», que «feia goig». L’endemà, la propietària d’una petita botiga romana va escopir la seva realitat a la meva cara vermella, de vergonya i de turista: «Visc a Trastevere, però de dijous a diumenge no trepitjo casa meva. És impossible dormir allà, així que he buscat un altre lloc on anar». Vaig sentir por, per si acabem igual, per si ja gairebé hi som.
Des que vaig veure la foto, penso en aquest petit llogarret i aquesta pintada amable. Li dono voltes i acabo pensant que agraeixen la nostra visita perquè en realitat no hi som. ¿Quant tardarien a canviar la frase i demanar-nos que marxéssim a casa nostra si desembarquéssim allà? ¿En quin moment un turista es converteix en massa turistes?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
