Escriure o no escriure

Podríem parlar, per exemple, del canvi d’hora. D’aquella hora de més que ens regalen un diumenge, arribada la tardor, però que, immisericordiosos, ens exigeixen tornar un altre diumenge, quan apunta la primavera, com qui li treu la joguina al nen per falta d’atenció a les regles del joc. Podríem parlar, sí, d’aquella hora de més i de menys, d’aquest regal d’anada i tornada que genera cada sis mesos les mateixes i discussions divergents. Podríem. Però, ¿serviria d’alguna cosa? Ho dubto. Des del 1974 fins avui, experts de tot Europa caminen reflexionant sobre què és millor i què és pitjor, que si la lluna o el sol, que si la nit o l’alba, i en aquests gairebé cinquanta anys han sigut incapaços d’arribar a un acord. ¿Serviria d’alguna cosa que féssim servir ara el temps d’aquest article donant-li voltes al tema? Tinc clar que no. Renuncio, doncs, a escriure sobre això.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Podríem parlar també, per exemple, de la resiliència. De la nostra capacitat de resistència, posada a prova en cada telenotícies. De fins on o fins quan serem capaços d’aguantar. Del nostre equilibri emocional. Però, ¿serviria d’alguna cosa? Ho dubto. Cadascú gestiona les emocions com pot. I tocant l’equilibri conec poca gent capaç de sostenir-se gaire temps sobre una sola cama. Des del principi de la pandèmia –un any i vuit mesos ja, ¿qui ens vacuna contra aquest mal record?– caminem tots a la cerca d’un «centre de gravetat permanent», però està clar que el centre s’ha perdut i que l’única gravetat que es manté és la dels fets que ens aclaparen: del coronavirus al volcà i de la llum a la crònica de successos, per no fer la llista més llarga. ¿Guanyaríem estabilitat si jo m’estengués ara en qualsevol d’aquestes matèries? Estic segur que no. Per això renuncio, també, a escriure sobre això.

Podríem parlar, potser, de l’última i més recent amenaça: del col·lapse logístic mundial. Tres paraules com tres míssils. Les escric al teclat i em fan petar les dents. Les dic en veu alta i s’esquerden les parets. Col·lapse, o sigui tropell. Logístic, o sigui organització. I mundial, o sigui de tot i de tots. Que es fondran els ploms, vaja. Que no hi ha pa per a tanta boca. I que d’aquí a poc ens quedarem sense subministrament, sense contenidors i sense regals de Nadal. Entenc que és com si a causa de la pandèmia la distància entre la Xina i Barcelona s’hagués multiplicat per mil, el mateix amb el temps de transport i el mateix, per lògica, amb els preus. ¿Alleujaria la seva preocupació que jo em posés a elucubrar ara sobre la sequera de microxips que ens espera? Aposto que no. Per això renuncio a escriure sobre això.¿De què escriuré, doncs, aquest dilluns per no fastiguejar-los el pont? De castanyes, de moniatos, de ‘panellets’, d’ossos de sant i d’una bona copa de cava. Disfruteu-lo. I el que hagi de ser, serà.