Quan la prova és tan difícil

Passa, no obstant, que tot i que és molt difícil saber quants d’aquests delictes mai surten a la llum, el que sí que és cert és que alguns d’ells es comencen a perseguir molt temps després d’haver tingut lloc l’agressió. I en aquell moment les dificultats judicials ja són incomptables. Hi sol haver un buit probatori alarmant, perquè més enllà del trauma que encara arrossegui la persona i que pot ser avaluat per un psicòleg, tant temps després és gairebé impossible aportar una altra prova que no sigui el testimoni de la mateixa víctima i el del presumpte agressor. I aquests testimonis són dificilíssims d’analitzar. Fins i tot amb els millors esforços de jutges i psicòlegs, pot ser tasca impossible reconstruir els fets esdevinguts amb prou versemblança i relacionar-los amb una persona com a autor dels fets. Procedir a condemnar qui la víctima assenyala com a culpable, sense més ni més, seria una vulneració flagrant de la presumpció d’innocència. 

Passa el mateix en altres supòsits, com agressions antigues sobre persones majors d’edat com a part d’una situació d’assetjament sexual en l’àmbit laboral, que només es denuncien molts anys després, i fins i tot ambcrims contra la humanitat esdevinguts fa dècades. El problema sempre és el mateix: la prova dels fets. Amb els crims contra la humanitat vam assumir fa temps que, sent evidents uns fets delictius, podíem condemnar persones que van ser en un lloc de responsabilitat que els hagués permès evitar-los. Amb això es va aconseguir jutjar i condemnar uns quants criminals, de vegades amb edats molt avançades. Però amb els crims sexuals en temps de pau, hi insisteixo, el problema és que tota la prova pot ser només el que diguin víctima i denunciat, i la seva avaluació psicològica.

És per això que quan les persones són majors d’edat, l’Estat no investiga d’ofici aquests fets. Necessita la denúncia prèvia de les víctimes, no només per aquestes dificultats probatòries que sense la col·laboració de l’ofès s’eleven al màxim, sinó perquè en ús de la seva llibertat sexual, tota persona major d’edat té el poder de decidir si l’acte sexual va tenir lloc o no en el marc de la seva llibertat sexual. És el propi d’aquests delictes anomenats per aquesta raó semipúblics. Per molt que ofenguin la nostra consciència pública, els fets formen una part massa intensa de la intimitat de les persones perquè l’Estat consideri que es pot immiscir sense més ni més en aquestes situacions. Això de vegades frustra algunes investigacions que fins i tot podrien tenir més riquesa probatòria, però sense el consentiment de la víctima no hi ha res a fer, i s’ha de respectar. No són poques les que prefereixen no reviure o airejar fets que van ser terribles en el seu moment, precisament per no patir el que es diu victimització secundària, és a dir, per no ser víctimes dues vegades, la primera quan van ser agredides i la segona, quan han de recordar aquella situació nauseabunda davant un tribunal.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Amb tot, el que més inquieta sobre aquests fets és que la societat dirigeix la mirada exclusivament al càstig del responsable, i s’oblida gairebé per complet de la víctima. En realitat, es dona per fet que la presó és el consol principal de la víctima. És possible que veure patir un altre suposés una espècie de compensació per a molts en temps antics, però a ningú li ha solucionat mai la vida. A la víctima el que se li ha de donar és tot el que sigui possible per tornar-li la felicitat que li van robar: assistència psicològica, formació, vivenda, aliment, seguretat i fins i tot un cercle d’amics si li costa construir-lo com a conseqüència del que va haver de viure. Aquesta sí que és una tasca de l’Estat que ha de complir sempre, amb la col·laboració de tots.

La pena és només un mecanisme per rehabilitar el reu, si és possible. Sense perjudici d’això, s’ha d’anar esborrant de la societat la vella idea que el càstig, el dolor, és redemptor. A ningú el redimeix el dolor, ni d’un mateix ni el patit per un altre.