Judici a la segona ‘manada’ de Manresa: violències sexuals i adolescència

A l’octubre l’organització Save the Children va publicar una anàlisi sobre la violència de gènere entre adolescents. Entre altres qüestions, analitza les conseqüències a curt o llarg termini de les agressions sexuals i parla de l’especial gravetat en una etapa evolutiva tan crítica com l’adolescència, en què l’empremta de la violència viscuda té un impacte fins i tot superior al de les persones adultes, per estar encara en una fase constructiva a nivell neuronal, físic, psicològic i de construcció personal globalment. Algunes de les conseqüències psicològiques que esmenta l’informe són: ansietat generalitzada, crisi de pànic, inquietud i insatisfacció constants, sensació de fracàs i negativitat persistent, autoculpabilització i fins i tot impulsos suïcides. Moltes d’aquestes qüestions van ser esmentades per la víctima de la segona ‘manada’ en la seva declaració. Però va parlar d’altres també; com el seu augment de pes i la seva impossibilitat per sortir de casa o per relacionar-se amb homes (fins i tot els seus parents). A més de tot això, va fer un relat detallat sobre com va ocórrer l’agressió sexual (fa dos anys) i en el seu relat va detallar tots els seus intents per escapolir-se dels agressors. Malgrat tot això, sembla que no va ser suficient perquè l’interrogatori de les defenses no posés en qüestió la credibilitat del seu relat i els danys i conseqüències posteriors. 

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

¿Per què les violències masclistes –i més en concret les violències sexuals– són els únics delictes en què es jutja la víctima abans que identificar la responsabilitat en l’agressor? ¿Per què, si a més la víctima és adolescent, encara és menor la seva credibilitat? Així doncs, les dues qüestions estan relacionades: davant la importància de les agressions sexuals en l’adolescència seguim alimentat aquest «estigma» que té a veure amb l’edat de la noia i tots els estereotips masclistes que es despleguen en l’imaginari d’una noia adolescent en un pis abandonat amb quatre nois. 

Em sembla altament preocupant que, després de diversos judicis d’agressions sexuals múltiples a dones joves en els últims anys i les reivindicacions posteriors per part de col·lectius feministes per l’esdevingut en els judicis, continuem considerant legítim qüestionar el testimoni d’una dona jove que relata de manera descarnada com s’ha aturat la seva vida a partir de l’agressió sexual. Podria no ser així. Podria haver continuat amb la seva vida (cada situació i vivència és diferent), però llavors –com va passar en el cas de ‘La manada’– seria també qüestionada. Podem llavors arribar a la conclusió que no hi ha cap possibilitat de ser creguda ni en l’agressió sexual ni en les seves conseqüències per a una dona jove que inclogui en la seva vida l’opció de divertir-se de nit. ¿Per què? Molt probablement per aquest imaginari masclista esmentat anteriorment. Aquest imaginari que de manera conscient o inconscient ‘autoritza’ un càstig per a aquelles noies que, amb el seu comportament, trenquen el rol de ‘bones nenes’, que és com s’espera que siguin les nostres joves. Acceptar el qüestionament del relat de la víctima com una estratègia legítima de la defensa, fins i tot tenint al davant les conseqüències que l’agressió sexual ha tingut per a ella, és posar el focus de la responsabilitat en ella. La ‘mala nena’, la que beu, potser pren altres drogues i se’n va amb desconeguts, homes generant una promesa d’activitat sexual. Paradoxalment no són els homes/nois els que estan al centre del judici, sinó ella; i ha de demostrar com n’està d’afectada i com de vulnerable estava en el moment dels fets. No s’hi val tot en un procés de defensa. El nostre sistema ha de llançar un missatge de seguretat i no un judici moral a qualsevol adolescent que tingui la valentia de denunciar una agressió sexual.