Trump segueix al peu del canó

Un any després de perdre la presidència, Donald Trump és lluny d’haver marxat a casa i Joe Biden és així mateix lluny d’haver conservat els índexs de popularitat amb què va entrar a la Casa Blanca. L’expresident es manté com la primera referència ideològica i de futur del Partit Republicà, controlant el seu funcionament intern sense gairebé oposició, mentre que el seu successor ha d’enfrontar els problemes derivats de la resistència d’una part del Partit Demòcrata a secundar el programa neokeynesià de polítiques públiques –infraestructures, sanitat, parc escolar– i de dinamització de l’economia. El resultat momentani d’aquesta doble realitat transmet la imatge d’una societat tan dividida com la que va deixar Trump, condemnada a un enfrontament sense treva entre dues versions radicalment diferents de la societat nord-americana i del paper dels Estats Units al món.

Tot i així, l’estratègia de Biden com a reformista moderat ha tingut un perfil menys radical del pronosticat quan incumbeix la disputa amb la Xina per l’hegemonia. Si el president ha sigut bastant determinant en el combat contra la pandèmia, tot i que amb magres resultats en la campanya de vacunació, i en la seva implicació en la lluita contra la crisi climàtica, amb prou feines s’ha percebut un canvi de plantejament en la competència de Washington amb Pequín. Sens dubte és menys notori el desinterès per preservar les relacions amb els aliats europeus, però el desafiament xinès a la preeminència dels Estats Units ho condiciona tot.

A dir veritat, mentre Trump es manté en les seves posicions de sempre, esperonat per una base electoral amb un entusiasme que no decau, ni tan sols davant espectacles vergonyosos com l’assalt al Congrés del 6 de gener, per la submissió republicana i per la docilitat del Tribunal Suprem, de majoria conservadora, Biden s’ha vist en la necessitat de revisar sobre la marxa el seu programa –una cosa equiparable a un nou New Deal– per tranquil·litzar molts congressistes demòcrates que just d’aquí un any es jugaran l’escó en les eleccions de meitat de mandat. El temor d’aquests és que la prèdica trumpista guanyi adeptes per poc que una part de la classe mitjana no afectada per la crisi econòmica estimi massa lesius els plans econòmics de Biden.

Mai abans en la història dels Estats Units un expresident ha tingut tanta influència després d’abandonar la Casa Blanca. Molts s’han mantingut com a referències morals o polítiques després del seu mandat, però la seva retirada els ha desactivat com a mobilitzadors determinants, però Trump continua sense reconèixer la seva derrota i no pensa ni per indici en la jubilació. Abans bé, manté oberta la porta a presentar-se en les presidencials del 2024, quan tindrà 78 anys, l’edat que ara té Biden. El desafiament per a aquest últim és formidable perquè si ha tingut dificultats no petites per fer realitat els seus propòsits malgrat disposar de majoria a la Cambra de Representants i comptar –almenys formalment– amb la meitat del Senat, hem de preguntar-nos quina pot ser la seva situació d’aquí un any si els republicans recuperen la majoria a les dues cambres. Perquè sense ser insòlit un president en minoria, sí que ho seria el clima d’hostilitat sense treva que ha arrelat en la brega política, de la qual s’han esfumat les iniciatives bipartidistes, una vella tradició nord-americana.