La relliscada Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El forat d’un dònut

El perill cert de l’obesitat infantil pesa més que el dret dels anunciants a captar un públic que no pot distingir el bo del dolent

Uns nens ingereixen brioixeria.

El premi de la setmana passada a la imatge definitòria del tonto contemporani probablement el deu guanyar aquest càrrec del PP que va penjar una foto seva envoltat de dolços i brioixeria industrial amb l’epígraf: «Que diu Alberto Garzón que prohibirà no-sé-què». ‘No-sé-què’ no són les txutxes i els aperitius porqueria, sinó lapublicitat que se’n fa, especialment dirigida als nens, i tampoc tota, només la que s’emet a determinades hores, per protegir aquesta població vulnerable. L’ocurrent amant dels greixos saturats és l’expert en comunicació ‘online’ del PP, Ismael Sirio López Martín, que té al seu perfil de Twitter una d’aquestes frases lapidàries que ens han de fer reflexionar: «Gratuït significa que un altre ho paga». Ho podrien subscriure des del comissari Villarejo fins als magistrats que han tornat a calçar l’enèsima condemna a Jaume Matas per corrupte. Ho podrien imprimir a l’alfombra de la nova seu del seu partit, si és que hi arriba a haver mudança des de Génova, que ho dubto. Vaig ensenyar la foto de l’àugur de Pablo Casado, fanàtic declarat de ‘Cuarto Milenio’, als meus fills i van quedar escandalitzats. «¿Els seus pares li deixen menjar tot això?», va preguntar un. «Potser no sap que els fan amb oli de palma, que mata els boscos dels orangutans», va anotar l’altra. Déu n’hi do amb els senyors de dretes que espanten els nens. Els vaig tranquil·litzar. L’home de la foto, tot i que no té un aspecte especialment saludable, només està fingint que s’atipa de porqueries perquè defensa la llibertat de menjar porqueries només si és l’aliè i bàsicament la dels pobres. Segur que després de fer-se la foto va llançar aquests productes al contenidor groc i se’n va anar a un bon restaurant per menjar un bon turbot. O una mitjana com la que rostia sense foc el seu cap quan el ministre de Consum, que parla allò que calla la de Sanitat, es va referir a la necessitat de reduir la ingesta de carn vermella per pura salut. Vermella i barata, afegeixo jo. Les mitjanes solen portar incorporat l’efecte dissuasori en el preu.

Negacionisme dietètic. Dedueixo que ni l’assessor envoltat de xocolatines ni els alts càrrecs del PP que es van llançar a defensar els forats del dònut habiten el mateix planeta que jo. Un planeta on els dentistes, les pediatres i les infermeres infantils insisteixen moltes vegades en els perills d’abusar d’una sèrie de productes superprocessats que, amb els seus embolcalls brillants, preus baixos i els gustos llaminers, atrapen als menors. Un planeta en el qual les escoles lluiten diàriament perquè els alumnes mengin fruita i no la substitueixin pel suc ple de sucre i colorants que sostenia a la seva mà l’expert tuitaire. Un planeta en el qual les famílies recorren a nutricionistes perquè els ajudin a confeccionar menús saludables als menjadors escolars, amb la despesa extra que això comporta, i s’esforcen a fer carmanyoles amb productes sans i de temporada per als seus fills. Un planeta que entén que el perill cert de l’obesitat infantil pesa més que el dret dels anunciants a captar un públic que no pot distingir el bo del dolent. Fa molts anys que ens esforcem per ensenyar a les criatures que el menjar sa i deliciós no porta cromos ni regala adhesius, una tasca àrdua, així que qualsevol ajuda és bona. No sé quin rèdit deu treure l’oposició majoritària de ridiculitzar accions de govern assenyades. Hauria de triar millor les seves batalles i no deixar els temes importants en mans de propagandistes superficials.

Temes:

Obesitat Alimentació

Inicia sessió 0 Comentaris