Contra les notes a peu de pàgina

Però és impossible –almenys per a mi és impossible– no obeir l’ordre, no deixar-me portar pel temor de perdre’m alguna cosa si no llegeixo el que posa a baix. Així que, obedient, ho faig. Després de llegir aquesta informació, que probablement oblidaré gairebé tot seguit, m’enfilo text amunt, torno al principi de la frase o del paràgraf, segons quanta concentració m’hagi robat l’excursió a la part baixa de la pàgina, i continuo llegint. 

De vegades, per precaució, miro si a les pàgines següents també hi ha alguna nota. En cas afirmatiu, la llegeixo per endavant, tot i que de vegades això tampoc serveix per no tornar a caure en la nota.

No m’agrada que hi hagi notes a peu de pàgina en obres de ficció, tret que formin part d’aquesta mateixa ficció, que l’autor les introdueixi per jugar precisament amb l’impuls inevitable del lector de llegir tot el que estigui escrit a la pàgina. Crec que s’està notant que tampoc m’agrada que hi hagi notes del traductor, ni tan sols quan podrien considerar-se molt necessàries per a la comprensió del text. Si no ho entenc perquè es tracta d’una referència molt allunyada culturalment o temporalment, doncs ho accepto així o ho busco jo mateixa en cas que necessiti aclarir-ho. 

Aquestes notes del traductor a la novel·la que estava llegint em van recordar alguns alumnes que vaig tenir quan vaig ser professora d’espanyol com a llengua estrangera. Hi ha trets de la personalitat que afavoreixen l’aprenentatge, com, per exemple, no tenir por de cometre errors. Un inhibidor, en canvi, és la necessitat de comprendre-ho tot, absolutament tot. Una actitud que porta els alumnes al bloqueig quan apareix un element desconegut, sigui en un text llegit, sigui en una conversa. «No entenc aquesta paraula», diuen. La seva capacitat de compressió es paralitza. Perquè inhibeixen un mecanisme que fem servir tots els parlants constantment fins i tot en la llengua materna: inferir el significat d’una paraula desconeguda a partir del context. No necessitem entendre totes les paraules a la perfecció. Tampoc en la nostra llengua materna ho fem. Facin l’exercici de llegir qualsevol text d’aquest diari com si fos una llengua estrangera i vagi a poc a poc paraula a paraula observant si de veritat les coneixen totes prou per a, per exemple, definir-l’hi a una altra persona. Segur que hi ha llacunes. Però no passa res, el context ens ajuda. En la didàctica es parla de major o menor ‘tolerància a l’ambigüitat’. Ha de veure en bona part amb la necessitat de controlar l’entorn. Quanta més necessitat de control, menor tolerància a tot el que s’escapa de la comprensió. 

Però quan llegim obres literàries acceptem, en realitat ho volem, no entendre-ho absolutament tot, no volem que hi hagi un significat unívoc, acceptem l’ambigüitat, els clarobscurs, les capes, les diferents lectures possibles.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així que deixin-me continuar llegint immersa en el text, sentint l’estranyesa natural en un text que ve d’una llengua i una cultura diferents de la meva. Amb paraules o noms de persones i llocs que em sonin aliens. Per això també llegeixo literatura d’altres països i no només obres que passin al meu barri de Barcelona. 

Admiro la immensa tasca dels traductors i crec que encara no reben el reconeixement merescut. Però quan estic llegint, no vull que de sobte aparegui a l’obra la seva veu tutelar. Per més que el traductor en realitat sigui una espècie de coautor del text. Però és un coautor secret, per això es diu que els traductors són millors com més transparents són. Així ho entenc. Ells són el vidre de la finestra a altres mons, deixen passar la llum, perquè vegem que a l’altre costat d’aquesta finestra el món és un altre.