La relectura del passat Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La Barcelona esclavista
El port no acull ni tan sols una placa en memòria dels africans segrestats i venuts a les Amèriques
Barcelona 29 01 2021 Barcelona La estatua de Antonio Lopez Marques de Comillas que esta en los almacenes municipales desde que fue retirada La han puesto en compania del monumento a la Victoria AUTOR Manu Mitru /
El 30 de novembre de l’any 1814 el ‘Diario de Barcelona’ incloïa un avís que cridava l’atenció. Deia així: «‘Quien sepa el paradero de un negro, de edad de 30 a 32 años, calbo de cabeza, de estatura baxa, gordo, con una grande cicatriz en la frente, de nariz pata y muy picado de viruelas, sirva avisarlo en casa de D. Pedro Gil, calle de Moncada, y en Tarragona en casa de dicho señor, que a más de satisfacérsele los gastos que tenga echos, se le recompensará con una correspondiente gratificación [sic]’». La nota l’havia pagat Pere Gil Babot (1783-1853), banquer, navilier, empresari vinculat amb el tràfic d’esclaus i soci fundador de la Societat Catalana per a l’Enllumenat de Gas a Barcelona, la descendència del qual també va finançar (en part) la construcció de l’Hospital de Sant Pau. L’anècdota la va explicar recentment el professor Martín Rodrigo Alharilla durant les jornades ‘Esclavisme a Barcelona’, que han congregat aquesta setmana grans experts en la matèria. Ple absolut al Born Centre de Cultura i Memòria.
Amb el trànsit transatlàntic d’esclaus passa a Barcelona, a la Catalunya «rica i plena» i en el conjunt d’Espanya un fenomen ben estrany. Coneixem l’assumpte de refiló, els cognoms d’algunes famílies vinculades suposadament al tràfic, que, al cap i a la fi, diu el guió, van manar construir les meravelles arquitectòniques del modernisme que extasien els turistes. De tant en tant, el tema ressorgeix de les profunditats per capbussar-se immediatament en la foscor, i cada vegada més profunda. En canvi, altres països europeus, com França i Anglaterra, han fet les seves respectives catarsis. Abans de la pandèmia vaig poder visitar Liverpool, el port esclavista més important de l’era victoriana, i el museu que hi ha allà, a la mateixa dàrsena, és en memòria dels 12,5 milions d’africans segrestats per ser venuts com a esclaus a les plantacions de les Amèriques. El mateix han fet a Nantes. I a Rotterdam. Al port de Barcelona no hi ha ni tan sols una placa recordatòria. Tot i que la legislació va prohibir el tràfic d’esclaus el 1820 —va explicar el professor José Antonio Piqueras—, a Cuba en van continuar arribant a carretades fins a l’abolició (1884), a raó de 15.000 a l’any, necessaris per al funcionament dels enginys sucrers.
N’hi havia prou que l’operació sortís bé tres o quatre vegades per tornar a la metròpoli immensament ric. ¿I què es podia fer amb el capital? Doncs invertir-lo, com a tot arreu, en els sectors nous, on més rendia: el tèxtil, la banca, el ferrocarril i la fabricació de maquinària. La premsa de llavors callava, participant així en el procés de blanqueig dels indians sota una pàtina beatífica d’abnegació, treball i estalvi. Aquí som mestres del silenci (se m’acudeixen bastants exemples), a amagar la pols sota l’alfombra, en el «fora, fora». I no es tracta de passar comptes, sinó de sacsejar els vels que tergiversen la lectura del passat. Recordar per comprendre que l’esclavitud no ha desaparegut; només s’ha transformat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
