Del teatre al cine

Actualment, la frontera entre pel·lícules per a televisió o per a cine és cada vegada més diluïda. És habitual que pel·lícules que fa pocs anys s’haguessin estrenat al cine de manera natural ho facin directament a la pantalla petita i sense passar per sales. Sovint també passa que les pel·lícules tenen una exhibició molt breu, ja que a les productores els surt més rendible vendre-les a una plataforma que dependre de la taquilla. La pandèmia ha fet molt mal als cines, però no a la ficció. La demanda és cada vegada més gran i, actualment, a Espanya es produeix com mai abans s’havia produït. Molts parlen de bombolla. Jo confio que no ho sigui. Ens hem fet addictes a les sèries, a les pel·lícules, i això no passarà de moda. Si alguna cosa ens ha ensenyat el confinament i aquesta època tan dura és que la ficció ens dona oxigen i, sobretot, mai ens falla en els moments difícils. 

Allò d’adaptar el teatre al cine no és una cosa nova. Molts dels grans clàssics de Hollywood eren adaptacions de peces teatrals: ‘La soga’ o ‘Crim perfecte’, d’Alfred Hitchcock, per exemple, o l’adaptació d’‘Everyone comes to Rick’s’, de Murray Bennety, que es va convertir en la cèlebre ‘Casablanca’, per citar-ne només algunes.

Moltes pel·lícules recents també beuen del teatre. Em semblen particularment brillants ‘Un déu salvatge’, adaptació de l’obra de Yasmina Reza dirigida per Roman Polanski, fidel al text al cent per cent i en què el director posa la cambra i uns actors brillants al servei de la història. Sense floritures ni artificis. ‘A la casa’, de François Ozon, adapta la peça ‘El noi de l’última fila’ de Juan Mayorga, utilitzant els recursos cinematogràfics per endinsar-se en l’argument i aprofundir en els personatges i escenaris. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En els últims anys s’han estrenat diverses pel·lícules i s’han adaptat obres catalanes com ‘El rei borni’, de Marc Creuhet; ‘B’, a partir de ‘Ruz-Bárcenas’ de Jordi Casanovas; ‘Sentimental’ de Cesc Gay, o les meves obres ‘Litus’ i ‘Només una vegada’. I aquesta és una tendència a l’alça. Algunes de les adaptacions que estan pendents d’estrena són ‘La pell en flames’, de Guillem Clua; ‘El test’, de Jordi Vallejo; ‘Nosaltres no matarem amb pistoles’, de Víctor Sánchez Rodríguez; ‘Meitat i meitat’, de Jordi Sánchez i Pep Anton Gomez, que es dirà ‘Alimañas’; ‘Valenciana’, de Jordi Casanovas; ‘Alguna cosa’, d’Àlex Mañas; ‘Escape room’, d’Héctor Claramunt i Joel Joan, o la meva obra ‘¿Quan em queda?’. Una llista impensable fa només alguns anys i una prova fefaent de la bona salut de la nostra dramatúrgia.  

‘Smiley’ és la primera obra de teatre catalana que tindrà adaptació a sèrie, i estic convençuda que no serà un cas aïllat. Obres com ‘Fairfly’ de Joan Yago, ‘Mare de Sucre’ de Clàudia Cedó o ‘Una història catalana’ de Jordi Casanovas, per citar-ne només algunes, serien sèries magnífiques. Així que, productores i plataformes, prenguin nota, que al teatre és on es couen les millors històries.