Investigadors orquestra

La principal missió d’un investigador és el descobriment. Donar llum on hi havia foscor. Realitzar troballes que aportin dades sobre un fenomen natural o social, sent aquest últim en realitat la suma de fenòmens naturals en un conjunt de persones. Una altra manera de dir-ho és que el principal objectiu d’un investigador és ampliar el nostre coneixement. Qualsevol dada nova, per petita que sigui, podria ser útil. Fins i tot les tan injuriades i poc reconegudes dades negatives són importants per descartar hipòtesis i emprendre altres línies de pensament i raó. No obstant, aquesta tasca central de l’investigador avui dia veu ocupat el seu espai per altres tasques complementàries a la mateixa de creixent importància, i que són estimulades especialment per diversos actors públics i privats de la maquinària científica.

Un gran lladre del temps de l’investigador són les hores dedicades a escriure projectes científics per rebre finançament. La majoria d’investigadors, en comptes de tenir un finançament continu i estable subjecte a revisió periòdica cada cinc anys, van pessigant una miqueta per aquí i una altra miqueta per allà. Cuso el forat de la meva butxaca utilitzant fil d’una altra butxaca que descuso. I l’investigador escriu i escriu aquestes llarguíssimes, pesades i avorrides propostes a tota mena de convocatòries, i espera que les estrelles li somriguin, que no tingui cap enemic a les comissions i revisors que decideixen i mentrestant somia en una resolució positiva. La major part dels investigadors passen molt temps en aquests llimbs hipnòtics. És interessant que uns altres, pocs, reben un finançament tan extraordinari que no poden ni gastar-se’l. Acumulen diners com ho fa amb el menjar un hàmster. Diners criden diners, com diu el refrany. Siguem justos i repartim en funció dels mèrits.

Però a més de ser economistes alternatius, d’aixecar diners per als experiments, als investigadors se’ns demana que comuniquem els nostres resultats a la societat. I alguns ho faran molt bé, mentre que uns altres per incapacitat, vergonya o por escènica no podran fer-ho de manera correcta. I podríem creure que el més mediàtic és el millor o viceversa, sense que hi hagi una relació directa entre els dos paràmetres. Entengui’m, els investigadors hem de conscienciar la resta de ciutadans del valor de la ciència i explicar els nostres descobriments, però tampoc som periodistes ni publicistes. L’exposició és un fi, no un objectiu. L’objectiu és el coneixement.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

A més també se’ns comença a avaluar per la nostra capacitat de transferència tecnològica, perquè m’entenguin, per com som capaços de traslladar un descobriment al mercat en forma d’un producte. I aquí la diversitat entre els científics és enorme. Des d’extremistes acadèmics que no volen saber res de la col·laboració amb el món empresarial o privat fins a capitalistes furibunds que pensen més en els guanys que en el coneixement. La majoria solem moure’ns entre aquestes dues onades voraces. En el punt mitjà sol haver-hi la veritat. 

I finalment se’ns demana que formem els investigadors més joves, idea que completament subscric. Si nosaltres no haguéssim tingut bons models, difícilment hauríem pogut avançar en la nostra carrera científica. Però quan ens veuen atabalats amb aconseguir diners, divulgar a tota hora o omplint una patent que no va enlloc, potser s’ho pensen dues vegades. Pot ser que ens vegin com aquells homes orquestra de carrer que colpejaven el tambor amb una mà, l’altra mà tenia una pandereta i bufava a mitges una harmònica i una trompeta. Si vol sentir bona música, millor aconsegueix i dona mitjans a una orquestra. I, si us plau, no oblidem mai que el final últim de l’investigador és ampliar el coneixement.