Calma

Fa uns dies vaig ser testimoni de com un d’aquests diabòlics artefactes –un patinet que semblava enviat per Hermes, el de les sandàlies alades– es ficava a tota velocitat pel mínim buit obert entre els components d’una parella d’edat avançada que passejava tranquil·lament per la vorera costat mar de la Gran Via. Puc dir, de manera més o menys gràfica, que va partir la parella en dos, amb el consegüent sobresalt dels que van ser sorpresos, tan d’improvís, per l’esquena. Quan, com a reacció immediata i amb l’ensurt acabat de posar al cos, el cavaller víctima de l’incident va reconvenir en veu alta l’agressor mostrant-li el carril bici convenientment senyalitzat a la calçada, va rebre com a única resposta el despectiu gest d’una ‘peineta’, braç en alt, de qui seguia la seva carrera sense aturar-se, fins que uns metres més avall, un altre transeünt, testimoni també dels fets, es va interposar, valent, en el seu camí i el va obligar a posar fre. La sorpresa va ser majúscula quan al treure’s el casc que el protegia es va descobrir que el ‘Fittipaldi’ del patinet era un home d’edat respectable, de bastanta més edat, això era evident, que la parella que havia descompost. Alguns testimonis del succés que s’havien despatxat ja amb els habituals «¡pocavergonya, mal educat, delinqüent!», «¡aquests joves que van com bojos!», «¡aquesta joventut que no respecta ni el seu pare!», es van trobar de sobte sense paraules davant aquest adult de pèssim exemple. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si explico el fet que vaig presenciar és perquè crec que ve a il·lustrar com cap altre que no és l’edat ‘per se’ la que conforma el comportament. I que no és just retorçar el refranyer per dir que «tots els joves són peluts», com tampoc ho seria si diguéssim ara que «més corre el dimoni per vell que per dimoni». No és qüestió de joves i vells, ni de gamberros i extravagants. És qüestió d’educació, primer; respecte, després, i convivència, sempre. Però és també el resultat del sistema de vida accelerada i del campi qui pugui en què estem tots ficats. 

Recomano calma. Perquè en això consisteix: a desaccelerar. A saber donar temps al temps. A aprendre a avenir-se amb les hores, els minuts i els segons. A aparcar les presses, la impaciència i el «jo era primer». A apuntar-se a l’‘slow life’, que no és cap altra cosa, digui’s com es vulgui, que el «pren-t’ho amb calma» dels nostres estimats avis.