Llegir en veu alta

Si tot això passa amb el teatre i amb la música, no és difícil d’imaginar que passi també amb la narrativa. Amb la poesia, que és un gènere que ens té més acostumats a la seva lectura en viu, no cal dir-ho perquè ja ho sabem; menció especial aquí als dimecres de l’Horiginal i al festival Barcelona Poesia, que fa anys que fan pujar poetes a l’escenari amb gran èxit de públic, a més.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ho pensava aquests dies, que amb motiu de l’aniversari de Dostoievski, s’ha organitzat a diferents espais de la ciutat lectures en viu de Crim i càstig, en traducció de Miquel Cabal, dins del Festival Clàssics: això de donar vida mitjançant la veu a un text pensat en principi per ser llegit de manera individual, en silenci, tot i ser molt habitual en altres llocs, aquí a casa no acaba d’arrelar. Les llibreries, tot i anar plenes d’actes parlats, solen apostar més per aquells explicatius o que reflexionen a partir de textos escrits abans que proposar el format més senzill i, crec, el més directe: la simple lectura, pàgina rere pàgina, d’una novel·la. N’hi ha que sí que han començat a incorporar aquest format a la seva programació: la Llibreria Finestres, per exemple, acollirà el 25 de novembre una sessió de lectura en veu alta compartida per Tina Vallès i Carolina Montoto, que llegiran les seves 'El senyor Palomar' i 'Lena al descobert' respectivament.

Em sembla un exercici fantàstic, això de posar una autora davant un públic per dir simplement: aquesta és la meva feina; no és això justament el que estem habituats que facin artistes plàstics, arquitectes, cineastes, etc.?