Apunt Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El repte de les majories qualificades
Seria convenient no confondre la desitjabilitat que els integrants del Tribunal Constitucional tinguin amplis consensos amb una mena de neutralitat ideològica
La proposta d’Enrique Arnaldo com a candidat a ocupar una de les 12 places del Tribunal Constitucional (TC) ha creat un important debat polític i mediàtic, també al si de la coalició governamental, i del mateix PSOE. A ulls de molts, el perfil ideològic i professional del jurista no encaixa amb el que seria desitjable per ocupar el màxim òrgan de control de constitucionalitat d’un Estat. Malgrat tot, aquest dijous es ratifiquen en el ple del Congrés dels Diputats les quatre propostes de noms enunciades fa uns dies, fruit d’un acord entre el PSOE i el PP que permet renovar una part del TC, i assegura el recolzament de les tres cinquenes parts dels escons de la Cambra baixa requerits per a aquesta finalitat.
Són moltes les arestes que es poden comentar d’aquest episodi. Em centraré una d’aquestes: la majoria qualificada que es necessita per a l’elecció. El raonament dels constituents a l’hora d’establir aquest tipus de majoria parlamentària reforçada per seleccionar part important dels integrants de les principals institucions de l’Estat es troba en la desitjabilitat que siguin figures de reconegut prestigi i que disfrutin d’amplis consensos. És a dir, forçar els legisladors a posar-se d’acord per escollir aquelles persones que poden exercir amb excel·lència, rigor i compromís ètic les tasques que els són encomanades. Seria convenient no confondre aquesta desitjabilitat consensual amb una mena de neutralitat ideològica. Res més lluny que això. Del que es tractaria és de reflectir responsablement la pluralitat ideològica present al país (en la dimensió dreta-esquerra, però també en la diversa comprensió territorial de l’Estat).
Les lògiques partidistes han pervertit l’esperit de les majories qualificades. La negociació de part important de la composició dels òrgans citats queda reduïda als dos grans partits estatals, les figures elegides són cada vegada més pròximes a les direccions de les formacions i no són pocs els casos en què es rebaixa el llistó de la qualitat professional. Ara bé, no seria bo caure en catastrofismes, hi ha una altra cara de la moneda: aquesta tendència no és inevitable ni irreversible. D’exemples de bones pràctiques n’hi ha, afortunadament, des de la recuperació democràtica.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
