Supermercat Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
A peu de caixa
Parlem dels professionals dels supermercats amb un to despectiu que m’indigna, com si tothom valgués, com si fos una professió de segona. Quan són indispensables
Hi va haver un moment de la meva vida que em va marcar per sempre. Tenia 18 anys quan vaig treballar a l’estiu de caixera d’una cadena de supermercats dels que avui es coneixen com de marca blanca. Sense dir-vos noms, endevinareu quin era quan dic que el meu uniforme eren uns pantalons vermells, camisa de ratlles del mateix to i esclops. I, tal com entraves, a més del vestit tenies un mantra i era «Qui em pagarà amb un bitllet de mil». Gairebé no hi havia diners a la caixa per si robaven i necessitaves els diners de la gent de la cua per endavant per poder donar el canvi al que t’estava pagant.
Allà vaig fer carrer i em van sortir durícies. Carrer, perquè treballava a diferents barris i depèn de quin tipus de zona no es compra igual. Com més de classe treballadora fos el barri, millors productes sortien. Vaig aprendre l’ofici perquè havies de desenvolupar el tacte perquè no et colessin un bitllet fals, ja que no hi havia ni detector. I la vista, perquè tampoc hi havia càmeres antirobatori. Les mans se’m van omplir de durícies perquè descarregaves i col·locaves un camió, feies una comanda, escombraves, fregaves i cobraves.
Escric sobre això perquè sempre parlem dels caixers o caixeres o dels professionals dels supermercats en general amb un to despectiu que m’indigna, com si tothom valgués, com si fos una professió de segona. Quan són indispensables. Ho van ser durant la pandèmia. M’indigno perquè sé el que és estar darrere d’un taulell escanejant productes i recollint del terra el que els altres tiren i ni s’immuten. Amb un públic que de vegades paga el seu mal dia amb tu. Una vegada vaig escoltar una xerrada d’un psicòleg d’aquests que surten a les xarxes per tal que els periodistes aguantéssim les situacions de conflicte. L’exemple va ser de traca. Ens va dir que als països nòrdics les caixeres estaven entrenades perquè ni s’immutessin quan els clients les insultaven amb paraules tan gruixudes que no vull ni reproduir. Vaja, com si els hi anés en el sou. Jo advoco perquè, ja que estem anant més al supermercat per comprar ja els primers polvorons, agraïm a aquests treballadors la seva tasca. Sempre amb un hola i un adeu. Si pot ser de bon grat i, si aquell dia el cos ens ho permet, somriguem amb la mirada, fins que se’ns esquincin els ulls. Que en temps de mascaretes la mirada és el mirall de l’ànima.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
