¿El fracàs de la immersió?

En primer lloc, s’ha d’evitar projectar a tot el sistema educatiu les conclusions referides a 4t d’ESO, que d’altra banda no es basen en fets observats sinó en la percepció que una mostra d’alumnes té de l’ús de la llengua.

En segon lloc, és necessari insistir que el sistema d’immersió no ha fracassat com a mecanisme de bilingüització. Cada any, el Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (CSASE) mesura les competències lingüístiques dels alumnes de 4t d’ESO mitjançant proves específiques. El 2013, les puntuacions de català i castellà obtingudes pels alumnes van permetre afirmar al CSASE que «el sistema educatiu català proporciona un coneixement equiparable de les dues llengües oficials de Catalunya». Aquest 2021 (quan l’enquesta registra la presumpta caiguda en picat respecte al 2013), les puntuacions de català i castellà obtingudes pels alumnes han portat el CSASE exactament a la mateixa conclusió que fa vuit anys: «Hi ha evidència per continuar afirmant que el sistema educatiu català proporciona un coneixement equiparable d’aquestes dues llengües oficials de Catalunya a l’acabar l’educació obligatòria».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En un pla més polític, algunes reflexions són també urgents. En primer lloc, és necessari defugir la temptació de la demagògia fàcil. És veritat que entre el 2006 i el 2013 (període que en bona mesura va coincidir amb els tripartits d’esquerra) els indicadors del català a 4t d’ESO es van mantenir estables, mentre que la caiguda en picat s’hauria produït entre el 2013 i el 2021, coincidint amb governs independentistes. Però no és obvi que el signe dels governs de torn sigui el principal factor explicatiu de l’aparent relaxació dels usos lingüístics a 4t d’ESO, que segurament obeeix a causes socials més profundes.

En segon lloc, és de lamentar la precipitació del Departament d’Educació per llançar el seu pla, que es basa en les dades d’una enquesta del CSASE que ni tan sols s’ha publicat. En aquest sentit sorprèn que el desencadenant del pla sigui un suposat estat de coses que en realitat és el mateix pla qui haurà d’establir. (En la roda de premsa, Gonzàlez-Cambray va explicar que, com a primer pas, cal conèixer quina és la realitat lingüística dels centres educatius, a partir de la recollida d’evidències). Considerant el paper estratègic de l’escola en la política lingüística de la Generalitat, i considerant que la consellera de Cultura ha anunciat en seu parlamentària l’elaboració d’un Pacte Nacional per la Llengua, ¿no hauria tingut més sentit que Gonzàlez-Cambray s’hagués abstingut de planificar en calent i hagués emmarcat la situació del català en el sistema educatiu dins el pacte? En la formulació de Gonzàlez-Cambray, i sobretot en la interpretació que n’han fet determinats grups d’interès, hi ha aspectes molt delicats que necessiten molt més consens de què el Govern de Pere Aragonès sembla disposat a sol·licitar. Que el professorat ha de fer servir el català és el que diu la llei i podríem dir que va amb el sou, però esperar que els alumnes, quan interactuen entre ells, també l’utilitzin voreja un terreny pantanós. Contra l’opinió dels seus detractors (d’abans i ara), la societat catalana ha acceptat el sistema d’immersió, però no és evident que estigui disposada a acceptar res semblant a la instal·lació de cartells amb la inscripció «Parleu català» a les aules i els patis de les escoles.