Àrea cultural Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
De les Glòries i el disseny
Els Encants, el Disseny Hub, la biblioteca del Clot, la Farinera i, com a satèl·lits, el TNC i Can Framis, converteixen a la zona en un dels pols culturals i socials de la ciutat
El cap de setmana passat es va celebrar a Barcelona el Festival de les Arts Lumíniques, Llum BCN. Durant tres vespres, en diversos espais del Poblenou i el 22@ es van poder veure una sèrie d’instal·lacions que jugaven amb la llum com a font de creació artística. Qui s’acostava a la plaça de les Glòries, per exemple, quedava hipnotitzat davant les projeccions que Eugènia Balcells havia preparat per a la torre Agbar i la façana del Disseny Hub. Mentrestant, de cua d’ull, el visitant també s’adonava d’un altra novetat: des d’aquells dies, els cotxes ja poden passar pel túnel de Glòries, com a mínim en direcció Besòs, i a les resplendors multicolors s’hi afegia una sensació de calma còsmica.
Les notícies diuen que feia set anys que s’havien iniciat les obres del túnel —i els otorrinos dels veïns de la zona ho confirmen—, tot i que la sensació era que els voltants de les Glòries vivien en un bucle d’obres perpètues. Ara la disminució del trànsit hauria de servir per harmonitzar més una àrea impossible. Els Encants, el Disseny Hub, la biblioteca del Clot, la Farinera i, com a satèl·lits, el TNC i Can Framis converteixen les Glòries en un dels pols culturals i socials de la ciutat, afegint-hi a més els equipaments del parc infantil i de la Gran Clariana —un espai que convida a l’exploració i, de moment, gosaria dir, allunyat del turisme.
Al mig d’aquesta constel·lació hi ha el Museu del Disseny, inaugurat també fa set anys. Des d’aleshores, programa activitats i exposicions, perfilant així un discurs sobre el rol capdavanter que sovint ha tingut Barcelona en la tradició de les arts decoratives, gràfiques o del tèxtil. Més enllà dels continguts, hi ha un detall que no passa desapercebut: el museu del Disseny no té (encara) una botiga d’objectes i regals. Em pregunto si és una declaració d’intencions, en una època en què el 'merchandising' és un dels reclams inevitables de tot museu.
Notícies relacionadesAixò em fa recordar la botiga de Vinçon. Potser només és una casualitat infeliç que passés tan poc temps entre l’obertura del Museu del Disseny, el desembre del 2014, i el tancament de Vinçon, mig any més tard. Però potser també podem veure-ho com una metàfora dels canvis de Barcelona a l’última dècada. Oberta el 1941 per la família Amat, Vinçon s’havia convertit en una mena de museu no oficial del disseny. Hi anaves a comprar, sí, però també a deixar-te sorprendre per algun objecte que no sabies que necessitaves, o simplement a tocar coses i a badar. Per la seva situació al passeig de Gràcia, Vinçon atreia els turistes curiosos, però eren minoria. Jo mateix hi havia portat alguns amics de fora: hi compraven regals i els descobria la llar de foc del pis de dalt, l’esplèndida terrassa on podies espiar la façana posterior de la Casa Milà... Tot això encara es pot veure —i amb més esplendor i tot— després de la restauració que en va fer la firma Massimo Dutti quan va obrir-hi botiga, però ara l’espai és més exclusiu. Els barcelonins, diria per experiència, ja no el trepitgem gairebé mai.
FI
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
