No és país per a adults

Detecto una recrudescència de les relacions entre generacions que comença a preocupar-me. Un enfrontament absurd entre els qui neguen als joves la seva capacitat d’impulsar canvis, i els qui neguen als grans el que la seva experiència i temperància pot aportar. Les dues posicions tendeixen a menysprear o ridiculitzar l’altre. Expressions com ni-ni, polles velles, rastaflautes, ok boomer... Totes tan ofensives que només incrementen aquesta nova forma d’odi generacional que ens trenca socialment i ens fa malgastar talent.

Per algun motiu que no entenc, molts ‘boomers’ culpen la generació mil·lennista de les set plagues. Si surten són irresponsables, si es queden a casa només saben estar davant d’una pantalla, si no treballen són ganduls, si treballen només tenen dret a ser precaris perquè encara no saben res... i així fins a l’avorriment. No els reconeixen ser la generació més ben formada de la història, la que amb les crisis més difícil ho ha tingut, la que ja està en edat adulta i ha de fer-se càrrec de les tasques d’aquest temps. No, estan verds, han d’esperar. Els ‘boomers’ tenen una expectativa de vida molt llarga i, sentint-se en plenes facultats, es neguen a cedir espai sense més ni més.

Per la seva banda, molts mil·lennistes els diverteix insultar i menysprear els ‘boomers’. Per a ells, tot el que hagi nascut abans del 65, tingui cabells blancs o no sigui tecnològicament avançat, és inútil, ha caducat, ja no serveix i cal apartar-lo. Els mil·lennistes són una generació que ha nascut en democràcia, s’ha format més que cap altra i, per tant, ho vol tot. Volen el seu espai, volen el poder, volen decidir el seu futur. Però després de les crisis i un mercat laboral advers amb molta temporalitat, no poden. Així que alguns, des de la seva arrogància, podrien haver arribat a la conclusió que els sobra gent per poder arribar al que mereixen. Viuen en una contradicció entre reivindicar-se «joves» fins als 40 i sentir que mereixen el centre del tauler molt abans d’arribar a aquesta edat.

Joves vells, vells joves

Però si un és jove fins als 39 i massa vell a partir dels 56, falten adults. Els de la generació X –els que vam néixer aproximadament entre el 65 i el 82– som al mig i, segons sembla, seríem els únics adults a la sala. Als nostres fills de la generació Z –menors de 15–, tot això els fa molt de riure, per a ells els de més de 30 no són joves, «no s’assabenten ni del clima», tots els anteriors ens estem carregant el seu planeta i el seu futur. Resulta sorprenent que, podent viure fins als 90, pretenguem que l’adultesa duri tot just 16 anys de la nostra vida. Si a més som dones i hem decidit deixar de tenyir-nos el cabell, això podria reduir-se dràsticament.

La meva generació és la que ocupa avui el poder, l’espai central, la que decanta unes eleccions –no només perquè som la franja més ampla de la piràmide de població, també som els que més ens mobilitzem i els que més votem–, avui decidim i, a més, som els que més temps treballarem (des de molt joves fins al que pretengui Escrivá). Però aquest espai central no hauria d’incloure només un marge tan estret d’edat.

En la crisi del 2008 les pensions de les àvies van ajudar els nets, molts fills van tornar a casa dels pares, i vam entendre que sense aquest recolzament intergeneracional no hauríem pogut aguantar. Durant la crisi de la Covid van ser els joves que van ajudar els grans. Cedint de bon grat el principi de la cua de vacunació als més grans, des dels seus llocs de treballadors precaris però essencials, ajudant els seus veïns per mantenir-los protegits a casa, els fills es van cuidar dels pares i els adolescents es van recloure per frenar el contagi fins i tot sent de menor risc. Sempre l’acord intergeneracional ens fa millors.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les multinacionals ja han descobert que la diversitat de la seva plantilla és un element de competitivitat. Els entorns amb diversitat de gènere, racial i generacional són molt més rics. Però avui la diversitat generacional cotitza a la baixa. És absurd. És injust que els joves estiguin preparats per a una feina d’adults als 25, però no l’aconsegueixin fins als 35. És dramàtic que els qui perden la feina després dels 52 tinguin gairebé impossible aconseguir-ne una altra. Una població adulta àmplia hauria de treballar unida per aprofitar al màxim tot el potencial, aprenent a cuidar-nos en una societat longeva, diversa i tolerant.

Si l’adultesa ens dura 16 anys en comptes de 45, si cada generació juga al campi qui pugui, destrossant qui li sobra per ocupar l’espai central, hi perdem tots. És més intel·ligent aprendre a compartir l’espai sense insults ni menyspreus i així eixamplar-lo. Permetre als joves assumir responsabilitats tenint condicions de vida dignes, reconeixent tota la creativitat i impuls que poden aportar. Respectar l’espai dels més grans, apreciant el que la seva experiència i la seva temperància pot sumar. Compartir l’espai, aprendre uns dels altres, ens permetria progressar millor com a societat.