Cayetana

Els seus amics li diuen Cayetana i els qui no són els seus amics, també. Si es pronuncia el seu nom prescindint de la rastellera de cognoms que poblarien blasons i escuts d’armes, l’audiència reconeix de seguida el personatge. Aquest privilegi està a l’abast de molt pocs. Álvarez de Toledo serà sempre Cayetana com González sempre serà Felipe; Xavi Hernández mai deixarà de ser Xavi, com Manuel Rodríguez Sánchez va viure i va morir Manolete. La Duquessa d’Alba també era Cayetana, però el títol nobiliari no la va abandonar mai. Si a hores d’ara de segle sentim dir Cayetana sabem que estan parlant d’Álvarez de Toledo, a qui alguns mitjans també anomenen CAT per estalviar-se espai.

De García Egea (és molt improbable que el diminutiu de Teo encapçali el titular d’algun diari seriós) diu: «Mai vaig imaginar l’avenc d’irracionalitat i despotisme en què era capaç d’enfonsar-se. Un polític disposat a aixafar qualsevol signe d’intel·ligència, sensibilitat o criteri». De Pablo Casado: «Li vaig dir que sempre havia treballat per a gent més intel·ligent i més valenta que jo, i no em vaig afegir [a la seva campanya]». ¡Bum!

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

He sentit a Cayetana alguna idea interessant, i des del respecte guanyat a còpia de treure els peus del test i de resistir-se de manera altisonant a la disciplina de partit, és una llàstima que el personatge se sobreposi al discurs. Els seus exabruptes han quedat per sobre de les seves idees, que costa conservar a la memòria tret que es tiri d’hemeroteca. Part del seu argumentari, com el de la «claudicació cultural» del PP que parla al seu llibre o alguns traços del seu discurs antinacionalista, podrien haver sortit a la superfície entre tanta vacuïtat com fingeix allotjar el líder de l’oposició i el seu cercle més íntim, però es perden entre al·lusions a la cadira de rodes d’Echenique o qualificant Pablo Iglesias al Congrés com «el fill d’un terrorista».

A falta de conèixer on la portarà la destinació, costa creure que algú recordi a Cayetana més enllà del seu breu tot i que intens pas com a portaveu parlamentari del PP o de la seva vistosa gesticulació després de l’escarni sofert a l’Autònoma de Barcelona, però ja és molt més del que la Història reserva per a la seva substituta, Cuca Gamarra, irrellevant davant la Teodorocracia i molt menys mediàtica. I a més, CAT ha deixat en herència imitadores de l’estridència com Isabel Díaz Ayuso, un altre vers solt, dissonant, enfrontada també a l’aparell, més pobre intel·lectualment, tot i que bastant més efectiva en l’electoralitat. Mentre Ayuso arrasava a les urnes, Cayetana aconseguia per al seu partit els pitjors resultats de la seva història a Catalunya. I potser la política consisteix més en el primer que en el segon, que la gent ratifiqui amb vots als seus dirigents. Però allà hi ha Cayetana, 14 anys de política i ja té la seva biografia, devorada en la intimitat –segur– pels seus companys de partit, buscant-se entre les 500 pàgines, ofesos en la mateixa mesura per no aparèixer com per sortir apallissats. I sense poder explicar-ho, perquè a efectes d’estratègia, el llibre no existeix per a l’actual direcció popular. Acabaran convertint-lo en ‘best seller’.