Pensions, i més

Millores en el sistema de la Seguretat Social

És una bona notícia per a les majories socials que, a diferència del factor de sostenibilitat que proposava el PP, els ajustos al sistema promoguts pel mecanisme d’equitat intergeneracional busquin intervenir en el costat dels ingressos. La caixa de la Seguretat Social, de la mateixa manera que passa amb el pressupost general, es pot ajustar reduint les despeses (és a dir, retallant drets socials) o augmentant els ingressos, fent més gran la caixa. Muscular la caixa, fer sostenible el sistema, és a més un bon antídot per als cants de sirena neoliberals que dibuixen escenaris apocalíptics a les generacions més joves, i conviden els més acabalats a endinsar-se en el món de les pensions privades i les capitalitzacions individuals.

Dit això, al sistema li queda un important marge de millora. En dues dimensions: una endògena i una altra exògena. La primera té a veure amb el fet d’aconseguir més equitat dins del sistema: augmentar la quantia de les pensions mínimes, destopar les cotitzacions màximes, intervenir en la desigualtat de gènere, etc. La segona es refereix a la qualitat del mercat de treball i la solidesa del sistema productiu. Que es cotitzi més i millor: salaris més alts; menys informalitat, temporalitat i precarietat, i augment de la productivitat del treball.

Garantia de rendes més enllà de la Seguretat Social

Ara bé, el repte no està només a millorar la caixa de la Seguretat Social. Són deures del Govern central assegurar que funcioni el sistema, fer-lo més sòlid i just. És el que està treballant aquests dies el ministre Escrivá i de manera més indirecta la ministra Díaz. Però en ple segle XXI, travessat per intenses transformacions econòmiques, culturals, ecològiques i polítiques, l’Estat del benestar té el repte de reinventar el sistema de garantia de rendes també més enllà de la Seguretat Social. Un entramat de prestacions que hauria de vincular-se als Pressupostos Generals i alimentar-se dels recursos provinents d’impostos (creixent i situant-se en la mitjana de l’entorn).

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

No tornarem a la societat de la plena ocupació dels «30 gloriosos». Les vides laborals esdevenen molt més plurals, incertes i discontínues. El treball cognitiu fa saltar pels aires el concepte de jornada laboral. Es consoliden els fenòmens del treballador pobre i del treballador invisible (al no estar reconeguda la seva ciutadania). Les economies de plataforma es van instal·lant en la quotidianitat. El treball de cures s’expandeix, i n’hi ha una visibilització més gran per les transformacions en les estructures familiars. Els canvis demogràfics són una realitat: més esperança de vida, menys naixements, importants fluxos migratoris. Una economia cada vegada més globalitzada, amb una generació de riquesa deslocalitzada.

Davant tota aquesta nova realitat, dues receptes. Una d’immediata. Construir un sistema integral de garantia de rendes. Articular les actuals prestacions no contributives i les polítiques de rendes mínimes en uns sistemes que ofereixin qualitat i previsibilitat. Dibuixar un entramat de prestacions sòlides per a aquelles persones que no tinguin o hagin tingut possibilitat d’accedir al mercat de treball, que ho facin o hagin fet amb baixa intensitat. Aquí han de coordinar-se i estendre’s diversos tipus d’ajudes laborals, IMV i rendes mínimes. I una recepta a mitjà termini. Caminar cap a l’horitzó de la renda bàsica que permeti desmercantilitzar el dret a la subsistència, de la mateixa manera que al segle passat vam desmercantilitzar el dret a l’educació o la sanitat.