Un fantasma recorre Espanya

Ja feia temps que especulàvem amb urgències electorals locals, a Andalusia o Castella i Lleó, sota el pelegrí argument d’instal·lar la idea del canvi de cicle per guanyar unes generals a falta encara de dos anys, municipals i autonòmiques pel mig. Poques coses han fet més mal a la política de veritat que les felices teories dels cicles, desmentides una vegada i una altra per la realitat, però tot i així repetides com una veritat universal. L’avanç electoral portuguès sembla que ha obert la finestra definitiva perquè el fantasma es colés en la política estatal.

A la dreta no li feia falta que ningú li obrís aquesta finestra perquè està acampada al balcó de les eleccions des del 2019. El que és cridaner és que els altres s’hagin anat afegint a aquest Halloween electoral. Casualment, tots els que van sortir de l’Executiu central l’estiu passat ja estan invocant amb gran fe el fantasma. L’exguru Iván Redondo ho fa en nom del valor, l’exvicepresident Pablo Iglesias en nom del càlcul. Es pot recordar que s’ha d’atribuir a tots dos el gran èxit de no posar-se d’acord per formar govern el juliol del 2019, i anar a eleccions al novembre perquè els votants els donessin la raó i acabar havent de demanar l’hora. No són els únics visionaris. Des del Govern central també intenten lidiar amb l’ectoplasma. Yolanda Díaz a la seva manera, negant-se a parlar però reconeixent que existeix, algunes ministres fent-se les sorpreses i d’altres fent cara d’haver vist coses que no creuríem.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

S’ha d’estar molt desconnectat de la realitat o molt enganxat a les sèries d’HBO per creure que el votant mitjà espanyol espera, il·lusionat, que algú el cridi a les urnes. Només un elector molt ideologitzat pot desitjar posar la papereta al sobre ara mateix, quan voler que les urnes et donin la raó perquè no estàs gaire segur de tenir-la sembla l’únic motiu capaç d’explicar el desig d’escurçar la legislatura. Amb la pandèmia a l’alça, les previsions a la baixa, la inflació escapant, l’energia disparada, el comerç encallat i la recuperació a batzegades o al ralentí, únicament un marcià pot estar fantasiejant amb unes eleccions. La gent normal es troba pensant si la Covid ens amargarà el Nadal, en la factura de la llum, en els preus del sopar de la nit de Nadal i els Reis, en la pujada de gener o en com li anirà a la feina l’any entrant. Volen i esperen un Govern empàtic que es preocupi pel mateix, que prengui decisions en lloc de donar-nos teràpia. Votar no resol els problemes. Reparteix el poder per afrontar-los. La gent normal vota perquè un Govern atengui els seus problemes, no per resoldre els problemes dels governs. I el contracte és per quatre anys.

Vist des de fora, ara que Pablo Casado ha vist com li feien el favor d’introduir a l’agenda els comicis que reclama des que va perdre els anteriors, tampoc s’entén que dilapidi el seu moment enredant-se en una operació llampec a Madrid que ha derivat en una guerra de guerrilles. Vist des de dins es comprèn perfectament. Simplement, Casado no pot permetre que el congrés de Madrid es faci i es decideixi com, quan i amb qui digui la mateixa Díaz Ayuso que va acudir a València a deixar clar que li permetia ser el candidat. Si ara tolera aquest petit desordre, quan arribi a president serà el caos i, si no hi arriba, serà la seva mort.