Recuperació postpandèmica Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Espanya s’agita, inquieta, esperant els fons
Aquí som campions en vacunes, amb el 90% del públic diana suposadament immunitzat, però tota precaució és poca i ara anem a buscar la tercera dosi
Qualsevol estranger que desembarqui a Espanya aquestes setmanes intentant entendre com està el país té altes probabilitats d’acabar al psicòleg. Escoltarà una veu potent que li diu que ens estem recuperant i una altra que afirma que estem fent fallida. A la tradicional baixa autoestima dels espanyols –incomprensible per a l’exterior– se suma aquest dolor intern que pateix l’oposició si les coses van mitjanament bé. Que baixi l’atur o que augmentin els cotitzadors de la Seguretat Social és motiu de satisfacció per a alguns, però alegria no compartida per l’Espanya catastrofista.
El cert és que, agradi o no, Espanya bull, desborda activitat. No hi ha sales per a tantes reunions. La setmana passada, per prendre una mostra d’actes, vam assistir a Madrid a unes magnífiques jornades de Fundae sobre la necessària formació dels empleats en competències digitals com a palanca de transformació; vam participar en un Congrés Europeu del Repte Demogràfic a Valencia de Alcántara –gran convocatòria al límit amb Portugal– i també a les reunions del Mobile Week a Ourense. Sí, a Ourense, no a Barcelona. Alhora, Vigo, capital nacional de la il·luminació de Nadal, celebrava dissabte la seva encesa (l’alcalde, Abel Caballero, allarga les festes des de novembre fins a meitat de gener, bona notícia per al comerç i el turisme local). I des de Sevilla s’adverteix que qui vulgui taula en un restaurant, o reserva amb temps o es queda al carrer.
Entretots
Espanya bull d’activitat postpandèmica mentre es tem la sisena onada de la Covid que fueteja l’Europa central i de l’est, que s’atribueix a la negativa a vacunar-se d’una part de la població. Aquí som campions en vacunes, amb el 90% del públic diana suposadament immunitzat, però tota precaució és poca i ara anem a buscar la tercera dosi.
Cal tenir en compte l’espiral de protestes socials. Agricultors, ramaders, el metall de Cadis i d’altres. D’això amb prou feines es parla, però en totes les activitats citades –a Fundae, al Congrés del Repte Demogràfic, al Mobile Week i en tantes altres– una part de la conversa gira sempre sobre els fons europeus de Next Generation. I segurament també a les tertúlies d’aquests restaurants plens de gent. Espanya somia amb aquests i altres fons sense saber encara com es demanen, ni si estan compromesos, i sense saber tampoc si complirà les condicions que exigeix Brussel·les per concedir-los. Hi tenen tantes esperances que si arribessin minvats o distribuïts arbitràriament la decepció popular –i la indignació– seria màxima. Alt risc
Però el debat dels fons enclou una exigència essencial: la necessitat de canviar el model productiu. No esperin comentaris sobre això en la picabaralla política habitual. La superficialitat és alarmant perquè mai s’al·ludeix a qüestions de fons en les quals es juga el futur del país.
Més aviat brolla la desqualificació permanent buscant titulars efectistes. Vegeu la recent reunió a València de cinc dones, dirigents polítiques, amb Yolanda Díaz, vicepresidenta segona del Govern, al capdavant. Pablo Casado es va referir a la trobada com l’«aquelarre radical», és a dir, cosa de bruixes. Mentrestant, el portaveu polític de Vox, Jorge Buxadé, va parlar d’aquesta reunió com «una festa de pijames de ‘charitos’» i va definir Yolanda Díaz com a «comunista de Chanel». Un gran nivell d’anàlisi, com es veu. D’allò del canvi de model productiu, ni piu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
