La dreta radical a Amèrica Llatina està de tornada

A Xile, si se sumen els vots que va obtenir la candidatura d’extrema dreta de José Antonio Kast (28%) amb els de l’ultraliberal Franco Parisi (13%), la dreta radical xilena sembla tenir la presidència de la República al seu abast. Una setmana abans a l’Argentina el líder populista de dreta, Javier Milei, es va fer un lloc a la Cambra de Diputats amb el 17% del sufragi i cotitza a l’alça per a les pròximes eleccions presidencials. A això s’hi suma, malgrat les crítiques rebudes, la possibilitat d’un segon mandat per a Jair Bolsonaro, a qui ningú pot donar per amortitzat. 

¿Com és possible la tornada d’aquesta dreta a la regió? La resposta més sintètica és perquè mai se n’ha anat del tot. Malgrat que formacions d’esquerres han arribat periòdicament a les institucions des dels anys 90, a Amèrica Llatina la dreta ha continuat exercint el poder a través del control econòmic per la seva vinculació amb uns grups empresarials cada vegada més concentrats, pel manteniment de les aliances amb les forces armades i policials, per la seva capacitat de crear i disseminar pensament gràcies al maneig dels mitjans de comunicació, i per la relació simbiòtica que té amb ‘think tanks’ afins. A tot això cal afegir la tradicional comunió de la dreta amb les esglésies, que consideren qualsevol demanda en temes com igualtat de gènere, avortament, matrimoni igualitari i legalització del cànnabis l’objectiu a abatre. 

Només així és possible comprendre la capacitat que té la dreta llatinoamericana per llançar lideratges carismàtics i disruptius a través de plataformes electorals que es declaren independents, no partidistes, alienes a lògiques institucionals i contra els polítics tradicionals. Això no és novetat, en el passat ja hi va haver experiències semblants. Els casos d’Alberto Fujimori al Perú, Fernando Collor al Brasil, Álvaro Uribe a Colòmbia i Mauricio Macri a l’Argentina en són precursors.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A Amèrica Llatina, quan els partits polítics programàtics i sòlids –com el PA a Mèxic, ARENA al Salvador, PSD al Brasil o RN i UDI a Xile– no són competitius, els qui defensen els interessos de les dretes busquen altres eines més dúctils, atractives i àgils per arribar al govern. Com assenyalen en una obra Juan Pablo Luna i Cristóbal Rovira Kaltwasser sobre el conservadorisme a Amèrica Llatina, la clau de l’hegemonia de la dreta es basa en el fet que les elits tradicionals tenen un accés desproporcionat als recursos econòmics, institucionals i simbòlics en una regió extremadament desigual. Dit d’una altra manera: el domini de les elits en les àrees clau de l’economia, la ideologia, els militars, la política i les relacions transnacionals donen l’oportunitat a la dreta per transformar la seva oferta segons la conjuntura. Així que l’altra pregunta per comprendre l’arribada d’aquesta «dreta radical» és: ¿Quina és la conjuntura en el dia d’avui? 

La resposta passa per assenyalar que actualment la conjuntura dona compte d’un paisatge socioeconòmic més empobrit i desigual i, per tant, més conflictiu, aspre i tensionat. En aquest context és fàcil imaginar que la dreta prefereixi apel·lar al vot a través de lideratges carismàtics i agressius que acusin els immigrants, els ecologistes, les feministes i els moviments i partits d’esquerres de tots els mals del país. No és res nou. En el passat aquesta estratègia es va qualificar de «populisme punitiu» i oferia «mà dura» davant la inseguretat i oportunitats econòmiques a partir de la desregulació neoliberal. Avui la mateixa estratègia renovada afegeix a la fórmula anterior el descrèdit (i menyspreu) vers «el diferent», sobretot en temes de morals i de valors. Aquestes fórmules, que van arribar fa mig segle a través de cops d’estat, avui es presenten al mercat electoral com una cosa atractiva. Deu n’hi do.