El cel pot esperar

Diuen que va ser una de les diverses cites entre Laporta, l’home que portava avantatge per la lona del Bernabéu i el seu tremend carisma, i Víctor Font, el candidat insuls, insuls, però amb un projecte sota el braç.

Va ser una conversa, expliquen els que la coneixen, formidable. No era qüestió de barallar-se ni discutir a pocs dies de la votació. I va ser en aquesta trobada agradable, on Font ja intuïa, potser, que la flor de Laporta resultaria guanyadora.

Per això, durant la xerrada, Font va oferir a Laporta la possibilitat que fos el ‘seu’ president, és a dir, que fos el ‘seu’ candidat i que ell, l’autèntic empresari, es faria càrrec de totes les altres coses.

La condició de Font

Diuen que Font només va posar una condició i va ser que Laporta es comprometés per escrit, no sé si en aquell instant (per a això sempre hi ha temps, diuen els pícars advocats) a firmar un document pel qual es comprometia a complir al peu de la lletra, a blindar, el projecte que liderava ell.

No sembla que Laporta s’ho pensés gaire i, com s’ha acabat comprovant al cap de pocs mesos de la seva presidència, es va equivocar. Aquest va ser, potser, el seu primer error. Després se’n van produir un munt, ‘of the record’ al marge.

És evident que el que està en marxa ara en el Barça és el projecte de Font, que tenia com a pedra angular Xavi Hernández. És més, Laporta acaba de contractar, se suposa que per petició del mateix Xavi, una empresa de Font, anomenada Kognia, gest que no agrada a gaires observadors perquè hi veuen un gat amagat, però bé.

El cas és que el que ja està rodant és el projecte que va dissenyar Font amb el capità que va decidir l’empresari de Granollers, cosa que, insisteixo, demostra que la idea d’aquest ric tenia molt sentit: jo no tinc carisma, jo no arrossego la gent blaugrana, jo no guanyo, però gestiono i poso al capdavant del barco el meu home.

Demir, ‘a l’estil Messi’

Notícies relacionades

Culturalment cristians

Curiós fenomen

El cas és que el futbol va demostrar ahir a la nit, en un Camp Nou plujós, però entregat, il·lusionat, motivat, que és l’esport més injust del món. I no només perquè el Barça per plantejament, estratègia, entrega, coratge, dedicació, sacrifici, insistència, desig, il·lusió, ganes i oportunitats va merèixer guanyar i, potser, fins i tot amb un dels gols més bonics de la Champions (l’escaire de Demir ‘a l’estil Leo Messi’), sinó perquè també el futbol, com ja li ocorregués a l’Espanyol, dissabte passat, li va negar la victòria a un garrepa Bénfica, ja que Seferovic va tenir el triomf (sonat i amb el qual enterrava el Barça) a les seves botes. I fàcil, molt més fàcil que el plàtan prodigiós (a càmera lenta) de Demir.

Si el que necessita Xavi és temps, aquí el té, regalat. S’ho mereix. Si un pensa en aquests dos ganivets, Dembélé per la dreta i Ansu Fati, per l’esquerra, només hi ha una sentència: el cel pot esperar.