Tercer i exasperant xou del Govern

Els que, com jo mateix –ho confesso i m’acuso– vam creure que després de Quim Torra i amb un nou govern les coses canviarien a millor –que no era demanar molt, la veritat– estem quedant com uns ingenus sense cap justificació ni atenuant. En aquests moments, les nostres possibilitats d’acabar tenint raó són tantes com les de treure un triple sis tirant els daus, potser menys.

Em refereixo en primer terme al Govern i no a la CUP. Amb la CUP el millor és no comptar-hi quan es tracta de coses importants, com sens dubte ho són els Pressupostos amb més milions de la història. Aquesta és la primera lliçó que, d’una punyetera vegada i per sempre, haurien d’aprendre del primer a l’últim dels membres d’ERC i Junts per Catalunya. Qui insisteix a mantenir la CUP en l’equació, en preservar-la entre vellut com si fos un tresor, o no s’assabenta d’absolutament de res o és que intenta enganyar-nos.

Quant a la famosa majoria del 52% (la proporció de vots que en les últimes eleccions catalanes van rebre les opcions independentistes, PDECat inclòs), no és que s’hagi evaporat, com cloquegen alguns amb fatuïtat. El que passa és que un dels grups sortits d’aquests sufragis, senzillament, actua mogut pel pitjor ideologisme i sense sentir-se responsable dels seus actes, tot i que, com en aquest cas, menyscabin el conjunt dels ciutadans, especialment els que es troben en una posició de més fragilitat. I tot –atenció, atenció– en nom d’un esquerranisme sense màcula, més pur que l’aigua de la muntanya Fuji.

A veure. Posem-nos seriosos per una estona. Pere Aragonès va fer el que havia de fer una vegada que a mitjans de la setmana passada la CUP li tancava la porta als nassos. Tantes ganes tenien els anticapitalistes de dir ‘no’, que ni tan sols van dissimular, i van plantar el president sense esperar a esgotar les negociacions. Aragonès tenia llavors dues opcions davant seu, ja que tant el PSC com els comuns s’havien ofert. I va optar pel mal menor. Dit d’una altra manera, se’n va anar a buscar els vots que li resultarien menys cars. O sigui, el càlcul polític de tota la vida.

A JxCat molts haurien preferit que Aragonès es llancés cegament en braços dels socialistes. Justament perquè el pacte amb aquests era, de les dues opcions, la pitjor per a ERC. D’una banda, el PSC és un competidor electoral directe dels republicans. D’altra banda, acceptant la seva ajuda, ERC liquidava la seva capacitat de negociació davant Pedro Sánchez.

Com és sabut, els comuns van rebre un pack de concessions similar al que la CUP havia rebutjat iradament. Això sí: a canvi que ERC recolzés els pressupostos de la senyora Colau. El republicà Ernest Maragall va encaixar com un autèntic professional –un aplaudiment, perquè escassegen– i va assumir el seu paper amb un enuig elegant.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Juntament amb Aragonès, va bregar per donar forma al pacte amb els comuns Jaume Giró, conseller d’Economia amb la samarra de Junts. Aquest últim coneixia, com hauria de conèixer tothom, la importància de tirar endavant els Pressupostos. Senzillament, són una milionada en un moment en què molta gent ho està passant malament. No s’hi podia renunciar.

Però faltava el pitjor. Per arrodonir l’exasperant xou van aparèixer sota els focus Joan Canadell i Elsa Artadi, que van portar fins a la incandescència els ànims dels republicans, que no és estrany que somiïn llançar Junts per la borda en un oceà ple de taurons. El primer, amb una arenga insolent i deslleial. La segona, amb una altra arenga no tan insolent, però igual de deslleial. Tots dos van estar a un mil·límetre de dir «traïdor» a Aragonès, com si el president hagués donat la puntada de peu al cul a la CUP i no al revés (!). Les seves catilinàries van promocionar Giró gairebé a la condició d’estadista i van retratar Junts com un partit dividit i en el qual, a sobre, tothom va a la seva bola.