No és violència, són violències

Com moltes altres dones, la Rosa conviu amb un règim de terror a casa. Però no pot separar-se. Quan va néixer el seu segon fill va demanar la reducció de jornada, i ara, cobrant la meitat i amb dues criatures a càrrec, depèn econòmicament d’ell. Un home que és director d’una empresa, que té diners i poder, que té accés als millors advocats. La Rosa sap que si marxa corre el risc de perdre els seus fills.

I per això aguanta. Aguanta les bronques sense cap motiu, per qualsevol cosa. Aguanta les humiliacions i vexacions. I les violacions del seu marit. Perquè ho són, violacions. Quan ell torna alegre a casa després de veure el futbol amb els seus amics. Ella intenta fer-se invisible, petita, i plora en silenci.

«Visc una vida de merda», em va dir. «No, no puc denunciar-lo» –va contestar davant la meva proposta evident. No en tinc cap prova. Els nens, la família, ho perdria tot i no tinc prou diners. Fins i tot la meva mare se’m posaria en contra perquè perdríem l’estatus».

La vida de la Rosa no és estranya ni única. Moltes dones pateixen la mateixa violència estructural: física, psíquica, emocional, sexual. No són independents econòmicament i no tenen accés a recursos públics gratuïts (escoles bressol, horaris escolars compatibles amb la feina, vivenda assequible, ajuts econòmics). Dones que no són lliures.

El que no es denomina i no s’explica no existeix. Per això comptem quantes dones són assassinades en mans dels seus marits o exmarits. Gràcies a la lluita feminista i a les associacions de dones, podem avaluar la situació i denunciar la violència estructural que pateixen les dones. No obstant, la violència física només és la punta de l’iceberg. ¿Quantes Roses hi ha que no surten en les estadístiques fins que no és massa tard? Els assassinats són la màxima expressió de la guerra subterrània que encara mantenen molts homes contra les dones. Per sota del tros de gel que flota, persisteix la violència estructural i cultural d’una societat malalta, la violència sistèmica d’una societat patriarcal i androcèntrica.

Segons el sociòleg Johan Galtung, aquesta violència estructural és la pitjor, perquè no es veu. Està tan arrelada en les estructures profundes de la nostra societat que ni ens n’adonem. L’acceptem i la consentim com a natural. És l’estructura econòmica, cultural i institucionalitzada, sustentada des de fa segles pels homes, que des de sempre han ostentat el poder econòmic, legislatiu, cultural i polític.

Que les dones no puguin accedir als mateixos recursos que els homes és violència estructural.

Que les dones cobrin menys per la mateixa feina que els homes és violència econòmica.

Que les dones no puguin accedir als llocs de màxima responsabilitat ni a les cúpules del poder econòmic i social és violència contra les dones.

Que les dones no puguin ocupar els llocs en els quals es prenen les decisions fonamentals per a tota la població és violència estructural. Ells són els que dominen els governs, les institucions i les cúpules de poder: dels partits, de les patronals, dels sindicats, de les esglésies, dels mitjans. Des d’aquestes posicions administren els recursos de tota la població des de la seva visió androcèntrica. Això és violència estructural econòmica i cultural, sostinguda per totes les institucions.

Que les administracions i els governs no subvencionin les associacions de dones, les xarxes de dones i les entitats que ajuden les dones, tal com sí que fan amb les organitzacions dirigides per homes, és violència institucional.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La violència cultural conté un ampli entramat de valors, sistemes de creences, patrons de pensament, estereotips, missatges i símbols que assumim des de la infància perquè així ens eduquen. I reproduïm la discriminació i desigualtat contra les dones, i la naturalitzem. Una violència cultural que s’ha utilitzat sempre per perpetuar determinades postures i donar legitimitat a actituds que atempten contra els drets humans de les dones.

Cal prendre consciència; trencar el silenci; anomenar les coses pel seu nom. I no oblidar mai que el més difícil és esborrar, desaprendre i desconstruir tot el que fins ara ha configurat el món de les dones.