Gràcies, Almudena

El primer que penso és: m’hauria agradat veure Almudena Grandes recollir el premi Cervantes, el Princesa d’Astúries, el Nacional de les Lletres, premis tots ells per als quals no li faltaven mèrits, però sí anys. M’hauria agradat llegir 20 novel·les seves més, trobar-la en els 30 dies de Sant Jordi dels 30 anys següents, i en tots ells parlar amb ella de plomes estilogràfiques –com solíem– i escoltar el seu riure explosiu, aquest riure que ara, mentre escric això, ressona en la meva memòria com un eco. Almudena no era una dona de mitges tintes. Ni en el riure ni en les coses serioses. Parlava amb una convicció gairebé intimidadora, amb aquest to de veu una mica greu i tan mancat d’afectació que de vegades tenies la impressió d’estar parlant amb la teva cosina del poble o amb la botiguera de la cantonada. Algú que parla perquè sap, i que sap perquè ha viscut.

Notícies relacionades

Personalitats de la cultura i la política recorden Almudena Grandes

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Però a més de tot això, Almudena Grandes va escriure una obra incontestable. Una fita de la literatura de les últimes dècades. Ja ho era abans que comencés els seus ‘Episodios de una Guerra Interminable’, gràcies a novel·les com ‘El corazón helado’ o ‘Los aires difíciles’. Però ho és molt més després d’aquesta proesa en forma de sis novel·les en les quals es va proposar donar veu a aquells que la van perdre durant o després de la Guerra Civil. És un projecte novel·lístic que només podia emprendre un gran escriptor, algú amb la seva seguretat, el seu atreviment, la seva constància, la seva coherència i la seva capacitat de treball, a més –és clar– de la seva excel·lència en l’exercici d’aquest efímer ofici d’explicar històries. No són mèrits que es donin junts sovint, els ho garanteixo.

Sospito que el secret que ha acompanyat la seva malaltia durant aquest últim any va ser també una última voluntat. No imagino Almudena entregant-se a l’autocompassió, ni al fatalisme, ni tan sols rendint-se a l’evidència. La imagino pràctica, deixant-ho tot preparat, despatxant. I també escrivint, acabant el seu magnífic projecte, regalant-nos una història més, l’última, la que volia escriure des del principi, sense sospitar que hauria d’escriure contra rellotge. Sé que a l’escriure s’haurà evadit del món, haurà escapat de la realitat, haurà sigut el que millor sabia ser, allò pel que tanta gent l'estima i l’admira, allò que tants, tantíssims trobarem a faltar. Només espero que aquesta fugida final li sortís bé, que la ficció en la qual es va refugiar li fes més suportable la realitat de la qual no podia fugir. I vull donar-li les gràcies. Aquest últim llibre, que llegirem trobant-la a faltar i pensant en com de malvada és de vegades la vida, serà una manera de tenir-la encara entre nosaltres. Un mínim consol.