El monument que no serà Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El Quixot i Barcelona
Per a molts, quina llàstima, el Quixot és espanyol abans que universal i l’amor declarat de Cervantes per Barcelona no els incumbeix
No sé les vegades en què, passejant per les platges de la Barceloneta, hauré explicat a qui m’acompanyava —els meus fills s’avorreixen ja de l’anècdota— que en aquest lloc va ser derrotat el senyor Quixot a la gran novel·la de Cervantes. Sovint els meus acompanyants em pregunten, potser dubtant de les meves paraules, per què no hi ha un monument, una placa o una cosa que commemori aquesta dada, que l’honri i l’institucionalitzi. Sempre dic el mateix: que els nostres responsables públics són massa incultes per a aquestes subtileses. Que la majoria ni tan sols ha d’haver llegit el Quixot.
El que ha passat aquestes últimes setmanes confirma la meva idea. Ja saben: Ciutadans va proposar erigir un monument al senyor Quixot a la Barceloneta. No a Cervantes, ull, sinó al Quixot, que és diferent. La proposta va ser recolzada pel PP i BCN pel Canvi i rebutjada pel PSC, ERC i BComú; JXCat es va abstenir. Els motius arguïts són força bastos: que Barcelona ja té bastantes places i bustos i fins a escoles dedicades a Cervantes i que la ciutat no està per erigir més estàtues. Ignoro si el rebuig era a una proposta concreta: potser l’estàtua projectada era horrorosa, però en tot cas no ho seria més que molts d’aquests elements que omplen ara els carrers de la ciutat. Potser es van oposar al partit que va tenir la idea més que a la idea mateixa. Dies més tard Miquel Iceta va qualificar de «catetada» el rebuig, que el seu propi grup va recolzar, això diu molt d’ell, però poc del partit.
El que més m’inquieta de tot això és que l’oposició al Quixot vingui de l’esquerra i el suport, de la dreta. Crec que denota una ignorància monumental, i també un espanyolisme mal entès (a més de molt passat de moda i de voltes). Estic convençuda que si el personatge no l’hagués creat Cervantes, nascut a Alcalá de Henares, sinó William Shakespeare, nascut en Stratford-upon-Avon, tots estarien orgullosíssims que hi hagués dedicat tants elogis a Barcelona, que l’hagués situat al mapa mundial del segle XVII molt abans que ho fessin els Jocs Olímpics o el Barça, i que l’hagués elegit abans que a altres ciutats possibles com a escenari important en el tancament d’una de les fites més grans de la literatura de tots els temps.
Notícies relacionadesPer a molts, quina llàstima, el Quixot és espanyol abans que universal i l’amor declarat de Cervantes per Barcelona no els incumbeix. No saben gaire bé què fer amb l’espanyol, perquè simbolitza tot el que detesten, i ni tan sols es paren a pensar de què és símbol realment el senyor Quixot, ni si aquesta visió rància i arcaica pot estar esbiaixada o manipulada, ni si no preferirien substituir-la per una visió conscient, fruit de la lectura i el coneixement. Potser soc un romàntic, però no crec que cap lector (català o no) del Quixot pugui no desitjar erigir-li una estàtua al personatge després d’acabar de llegir la novel·la.
«¡Aquí la meva dissort, i no la meva covardia, es va emportar les meves glòries assolides; aquí va utilitzar la fortuna amb mi de les seves voltes i revoltes; aquí es van enfosquir les meves gestes; aquí, finalment, va caure la meva ventura per mai aixecar-se». Això diu el Quixot al final de la seva aventura. Quina llàstima de coincidència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
