Replantejar la situació laboral

Especialment en aquest 2021, com a conseqüència en part de la pandèmia, però amb causes més profundes, s’ha detectat als Estats Units un fenomen singular que ha sigut batejat com ‘The Great Resignation’ (La Gran Dimissió): es tracta de milions de treballadors que han deixat els seus llocs de treball amb renúncies explícites, jubilacions anticipades, un nou ordre de prioritats o un desig de plantar-se per millorar. Les xifres són insòlites i eloqüents: 4,3 milions van deixar la feina a l’agost i 4,4 el setembre, unes dades altament significatives que responen a molt diverses raons que els experts encara no s’atreveixen a identificar amb exactitud. El premi Nobel d’economia Paul Krugman assegura que «la pandèmia va portar molts treballadors nord-americans a reconsiderar les seves eleccions vitals i a replantejar-se la seva vida». Alhora, durant aquest període, el nombre de jubilacions ha doblat l’habitual. I, en un altre ordre de coses, però en un context estretament relacionat amb el fenomen de l’abandonament, s’ha incrementat el recolzament als sindicats i s’han produït almenys unes 160 vagues de calibre als EUA.

Estem parlant, doncs, d’una tendència important que encara no podem afirmar si respon a un moment puntual, fruit de l’impacte de la pandèmia i les seves múltiples variables, o a un canvi més estructural en les relacions laborals. Convé recordar que la taxa d’atur als Estats Units és del 4,6%, i que tant l’oferta de treball, que es manté i creix, com les ajudes federals, que han actuat com a matalàs econòmic, influeixen en aquest cas. Al fons de l’assumpte, hi ha subjacent el que s’ha anomenat ‘burnout’ o síndrome del treballador cremat. És a dir, la percepció que tant les condicions laborals com els sous o la satisfacció amb el treball no responen a les expectatives. La pandèmia, en aquest sentit, ha significat una espècie de punt d’inflexió per a tots aquells que han decidit reformular les seves vides, ja sigui pel cansament acumulat, ja sigui amb la perspectiva de canviar i millorar, en un mercat molt més dinàmic que l’espanyol.

A Itàlia també s’ha donat aquest fenomen, amb a prop de mig milió de treballadors que van renunciar en el segon trimestre de l’any (un 85% més que en el mateix període del 2020), però al nostre país, amb una taxa d’atur entorn del 15%, la situació és molt diferent. El reportatge que publica EL PERIÓDICO constata que els treballadors amb contracte indefinit no abandonen els seus llocs, i que els que viuen en la precarietat temporal (un de cada quatre) es troben en un cercle viciós del qual desitjarien sortir però no poden, per la mateixa fragilitat de l’entorn laboral i per la falta de recursos amb què afrontar el dia a dia o les perspectives de futur.

En el que sí que coincideixen els dos panorames (l’americà i l’espanyol) és en la necessitat de parar que ha generat la pandèmia, una dada analitzada pels experts des de la perspectiva psicològica. En alguns sectors, com el sanitari, la frustració i la sensació d’haver arribat al límit són evidents, però les «eleccions vitals», per molt que el treballador estigui disposat a portar un altre ritme de vida, estan directament relacionades amb el risc personal i familiar d’emprendre una aventura que, aquí i ara, sembla massa arriscada.