Víctima

Això no vol dir, per descomptat, que hi hagi una violència menys greu que l’altra. I que no equiparar ni confondre la violència masclista amb la violència intrafamiliar sigui una manera de menystenir una o l’altra. Entendre'n les causes de totes les violències ens ajuda a erradicar-les i per tant voler-les comparar o substituir vulnera els drets de les víctimes: d’una banda i de l’altra.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Avui voldria, però, parlar de les víctimes. Un cop aclarits els principis bàsics per poder-me referir a la violència masclista –i que durant el mes novembre tothom n'ha parlat–, voldria centrar-me en elles. La victimologia és important. Les víctimes de violències sexuals, per exemple, han estat revictimitzades per les administracions precisament perquè no hi havia una consciència feminista ni una perspectiva de gènere a l’hora de comprendre les especificitats de la seva condició de víctima. El silenci o la inacció en casos de violència extrema s’entenia com un consentiment poc explícit, però consentiment. I refer la vida, com una demostració que no n’hi havia per tant. Les víctimes de violència masclista, com les de totes les violències, han de ser ateses en base a les seves especificitats. Sense el rigor necessari no hi ha reparació.

Però el llenguatge també és important. Són víctimes, sí. No passa res: no és cap vergonya ser una víctima. Haver estat victimitzada per una violència que fa segles que dura no ens fa més débils, ni més fràgils, ni menys valentes, ni menys fortes. Podem ser vulnerables i supervivents alhora. I ser víctimes sense que ningú tingui dret a menystenir-nos. No ens fa indignes ni inferiors. Resignifiquem les paraules, perquè també ens pertanyen.