Violències masclistes i el compromís dels mitjans de comunicació

Sóc psicòloga social especialista en violències masclistes i gènere i em relaciono regularment amb els contextos periodístics. Intento cada dia entendre les seves claus, les seves necessitats i aprendre quina és la millor manera de comunicar els missatges. Aquests aprenentatges em permeten per una banda fer autocrítica sobre com ens aproximem comunicativament a l'audiència les professionals de la intervenció en violències masclistes, però alhora em permet fer alguns suggeriments al món periodístic. D'una banda, considero que nosaltres, les professionals de l'àmbit, hem de millorar en el nostre esforç per explicar de forma senzilla i didàctica algunes idees que sovint són molt complexes i que ens han comportat molts anys d'estudi, de professió i de vida mirant el món amb les nostres ulleres liles. Paraules sovint molt tècniques o ideològiques que, o no s'entenen, o generen de vegades rebuig. És important trobar codis lingüístics i experiències vitals compartides que facilitin la comprensió i l'empatia amb quin ens mira i/o llegeix. 

D'altra banda, pel que fa als mitjans de comunicació, diria que sovint el sentit de la immediatesa pesa massa. Abordar periodísticament el tema de les violències masclistes no requereix ser el primer sinó ser el mitjà que ho explica millor. Millor vol dir centrant el focus en allò rellevant socialment, estar ben assessorat per persones expertes en la temàtica i empatitzar amb el dolor de les persones afectades; això significa sobretot entendre el que pot suposar per a les dones –en el present i en el futur– tenir la seva vida exposada permanentment a la xarxa.

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

Al fil de la taula rodona sobre mitjans de comunicació que he comentat a l'inici constato que hi ha una voluntat clara entre els mitjans per fer les “coses bé” però hi falten eines. Una de les eines clau seria posar en diàleg dos “móns” professionals. La col•laboració entre periodistes i expertes en violències masclistes. I no em refereixo només a incloure a les peces periodístiques les veus expertes que donin suport a les notícies - pràctica que afortunadament ja està consolidada - hem d'anar un pas més enllà establint mecanismes d'assessorament mutu sobre quina és la millor manera de transmetre missatges als lectors, oients, etc. (a partir de les notícies concretes i d'espais més generals de reflexió). Per exemple, assessorant-nos sobre quan és un bon moment per parlar amb víctimes i/o familiars o per altra banda fer algunes concessions a l'ortodòxia conceptual per connectar amb l'audiència. Així mateix també seria important escoltar les dones i altres persones que han patit o pateixen violència masclista però no en qualitat de testimonis directes que il•lustren la notícia sinó per tal d'entendre els impactes de la difusió de les notícies sobre la violència a les seves vides.

Cal prendre consciència de la responsabilitat social que tenim tots els agents socials que per una raó o una altra disposem d'un altaveu que ens permet canviar imaginaris, ajudar a comprendre el caràcter estructural de les violències masclistes i entendre la situació per on passen les víctimes directes. Quan parlem d'una cosa tan conceptual com la violència estructural ens hem de sentir interpel•lades. Sortir de les nostres lògiques corporatives i obrir-nos a la col•laboració estable. Estem obligades a dialogar de continu perquè és des d'aquest diàleg i aprenentatge mutu des d'on emergiran codis comunicatius compartits que permetran fer un salt qualitatiu.