La sanitat, des dels dos costats Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El metge com a pacient
Els investigadors hem de ser objectius, però la realitat ens colpeja quan menys ho esperes
Fa poques setmanes vaig tenir un problema greu de salut i això m’ha permès creuar aquest abisme que separa el metge o investigador en biomedicina respecte al pacient, la persona que pateix una malaltia. En primer lloc voldria destacar la immensa fortuna de gaudir d’un sistema sanitari públic, universal i de qualitat. Tot i les diverses crisis econòmiques sofertes, els nostres hospitals continuen oferint un servei de salut excel·lent. Les mateixes tècniques diagnòstiques i de tractament usades en el meu cas, si hagués de pagar-les de forma exclusivament privada, ja em trobaria pensant ara en demanar un préstec o hipotecar casa meva. El que la persona que pateix una malaltia desitja és guarir-se i tornar aviat a la seva vida normal. Alguns hospitals d’altres països on es realitza un turisme sanitari de luxe et rebran amb flors i una copa de xampany, però allò que veritablement vol l’usuari és els millors professionals de la medicina i les tècniques diagnòstiques i de tractament que portin a una millor resolució de la patologia. I les nostres institucions sanitàries disposen d’aquestes persones i de les tecnologies i fàrmacs d’última generació. Per posar un exemple, des de Catalunya es realitzen avui dia assajos clínics en oncologia i infecció pel virus HIV que es troben entre els més destacats i de referència al món. De la mateixa manera els nostres professionals biosanitaris reben una bona formació universitària que els capacita per seguir aprenent les habilitats necessàries per espavilar-se al medi clínic. Però hem d’estar atents. Molt atents. Aquests treballadors, moguts per la seva vocació i motivació, donen un servei magnífic, però si seguim pagant-los sous baixos i amb extrahores de sobreesforç, acabaran cremats. Per això demano als responsables públics que els protegeixin especialment. Ells s’encarreguen de la nostra salut i el seu benestar és el nostre.
Voldria abordar breument un altre aspecte de la relació amb els pacients que té a veure amb els investigadors biomèdics, especialment amb els del laboratori més dur. La complexitat de les cèl·lules i teixits, els centenars de circuits bioquímics i moleculars que governen l’activitat de les nostres cèl·lules, i les seves múltiples alteracions en la malaltia, de vegades ens fa oblidar que darrere de totes aquestes vies i models hi ha unes persones. Homes i dones que malauradament presenten les malalties que estudiem. Membres d’una societat que té posades les seves esperances en nosaltres. Per tot això, com a científics hauríem de deixar de banda moltes vegades els focs d’artifici i enfrontar-nos a certes realitats. Com l’existència de tumors que no es poden guarir o la inevitabilitat de la progressió de les malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer. I aquests casos ens obliguen a tornar als laboratoris per investigar encara millor i donar solucions. Veure la cara del pacient que espera solució ha de ser el nostre millor estímul. Dues breus històries personals. Recordo durant la meva tesi doctoral una nena que s’amagava sota el llit de l’hospital per evitar que li tallessin una cama afectada per un sarcoma. També està gravat en la meva ment un altre record d’una mare que, al cap de pocs dies de perdre la seva filla petita per una malaltia rara, ens diu que usem el cervell de la nena per estudiar aquesta patologia. Totes aquestes persones són els meus herois. I en les dues situacions vaig reprimir les llàgrimes amb moltíssim esforç. Representa que hem de ser objectius, però la realitat ens colpeja quan menys ho esperes.
Voldria acabar d’una manera més brillant i esperançadora amb una curiositat. ¿Saben que alguns investigadors biomèdics van provar per primera vegada un nou tractament, diagnòstic o tècnica amb ells mateixos? Aquest és el cas de la demostració de la infecció pel bacteri ‘Helicobacter pylori’ com a causant de l’úlcera gàstrica o el primer ús del cateterisme cardíac. Bojos meravellosos. Bojos entranyables com els professionals dels hospitals i centres d’atenció primària que ens protegeixen, tot i que moltes vegades les condicions laborals no són les millors. Voldria acabar aquestes línies breus agraint la gran atenció rebuda per tots els membres de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, i en especial al servei de Cardiologia. Gràcies personal de medicina, infermeria, farmàcia, laboratori, administració i zeladors. Desitjo que la societat reconegui el vostre esforç.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
