El bon amor

Fa poc vaig escriure que no puc retirar del meu cap una imatge d’Almudena Grandes i de Luis García Montero. És una fotografia en blanc i negre, on ella descansa el cap sobre el seu braç. En aquest dol per la mort d’Almudena no he deixat de veure amor per tot arreu. L’amor dels seus lectors i lectores, d’una part de la societat que l’ha honrat com millor ha pogut. Però també l’amor en el dol, d’un home trencat per una mort sense remei i que l’ha allunyat de la seva companya de camí per sempre. 

He llegit desenes de missatges a les xarxes socials sobre la fortuna d’acabar els teus dies amb un amor així. Els versos i paraules encreuades entre els seus llibres eren com una rúbrica pública dels seus sentiments. «Tant de bo un amor com el de l’Almudena i el Luis», em deia una amiga. Diu l’enquesta del CIS que més de la meitat dels espanyols creuen en l’amor per a tota la vida. Contrasta amb la idea que reben tants joves, als quals es posa de repte lligar ràpid o fer-los pensar que tenir sexe d’una nit és un èxit, quan el veritable èxit seria que, amb la teva parella, tinguessis una complicitat per damunt de tot. 

No sé jo quina part de veritat té l’enquesta del CIS amb això de l’amor per a tota la vida. Aferrar-se a aquest mite no porta sempre bons resultats. Estem envoltats d’idees romàntiques que, al final, no tenen res a veure amb l’amor de cada dia. Perquè l’amor també evoluciona. Es trenca, o agonitza, o mor, o reneix en un carinyo diferent. Però de vegades apareixen parelles com Almudena i Luis que et fan pensar en aquesta fortuna de coincidir, al camí, amb la persona correcta.

La seva relació m’ha fet pensar molt aquests dies sobre l’amor en parella. Per què de vegades apareix per quedar-se, per què de vegades es dilueix, o com es construeix, sense que totes les coses dolent t’esclafin. I aquella adolescent de l’institut avui només sap que potser és una mica més senzill. Potser el bon amor sigui la sensació d’estar segura amb la seva companyia, sense ni tan sols necessitat de parlar, mirar-se sense que faci vergonya, preguntar com estàs amb compromís, escoltar, no mentir, no jugar amb els sentiments... Potser és només tractar una altra persona com vols que et tractin a tu. Cadascú entén l’amor a la seva manera, però jo cada vegada vaig reduint-lo a coses més senzilles: respectar-se i admirar-se. Només així, quan el despertar fugaç passa, la persona es queda. 

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

I aleshores em preguntava per la mort de l’amor, quan s’esvaeix i queda reduït tot a cendres. I de vegades no passa aquest procés igual en les dues parts, quan la ruptura és només d’un costat. Una part ha de gestionar què ha de fer amb l’amor que encara sent i que ja no pot dipositar en ningú. L’altra ha de pensar què ha de fer amb l’amor que ja no sent i que necessita transformar per avançar. Deia Anaïs Nin que «l’amor mai mor de mort natural. Mor de ceguesa, errors i traïcions. Mor de malaltia i cicatrius, mor de cansament». I és així, passa així, gota a gota i dia rere dia, mentre afrontes un dol no previst. 

Però l’amor no sempre arriba a un final en vida. ¿Com apagar l’amor quan no s’acaba una relació, sinó que es mor la vida de qui estimes? ¿Com s’afronta el dol quan no acaba l’amor? Com t’aixeques sense aquesta persona, amb les seves sabatilles buides, sense el so de la seva cullereta remenant el cafè, sense el seu silenci que feia companyia, sense el seu somriure o manies i amb el buit de l’absència. És colpidor assumir com l’amor perdura fins i tot més enllà de la mort, de forma inevitable. I potser cal donar menys voltes a tot. Perquè potser el bon amor és més senzill d’identificar. El bon amor és l’únic que no pot enterrar-se.