¿Constitució obsoleta?

Per a la immensa majoria de catalans la Carta Magna de l’any 1978 va ser un gran motiu de satisfacció i d’expectatives, no només en l’àmbit general de drets i llibertats sinó, i molt especialment, per la gran innovació que suposava la descentralització i el nou Estat de les autonomies. S’obria pas, doncs, a l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que hauria de fixar la normativa singular de Catalunya. Tampoc podem oblidar que entre els set ponents constitucionals n'hi havia dos de catalans, Miquel Roca Junyent i Jordi Solé Tura, el primer de Convergència i el segon del PSUC, un de dretes i un d’esquerres. Tots exerciren un gran paper en la ponència constitucional i en el procés d’explicació i difusió dels continguts de la nova norma, de manera que incrementaren la valoració positiva del nou marc jurídic que s’acabava d’obrir.

Una mirada ràpida cap aquests 40 anys transcorreguts i l’alternança entre governs de dretes i d’esquerres, amb o sense majories absolutes, il·lustren clarament l’eficàcia del text constitucional i la possibilitat d’interpretar-lo de maneres molt diverses i, fins i tot, oposades. Igualment ha fet possible la redacció dels estatuts d’autonomia de cada comunitat autònoma i la seva revisió amb nova redacció. No s’ha fet cap modificació de la Carta Magna llevat de l’adaptació a la normativa europea, que gaudí de la lectura única i aprovació unànime de les Corts Generals.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Avui, però, la situació ha canviat i ja fa un cert temps que diverses forces polítiques manifesten la necessitat d’introduir modificacions en el text de l’any 1978 en temes com el medi ambient, el feminisme, l’estructura de l’Estat, alguns drets i llibertats i, fent prèviament un referèndum, la substitució de la monarquia per la república. Atès que la reforma constitucional requereix una majoria de tres quartes parts i que no hi ha acord possible entre les forces parlamentàries amb més escons, algunes de les quals ni es parlen, no es veu viable de moment aquesta reforma.

A Catalunya la situació ofereix una altra perspectiva que encara embolica més la troca: la dinàmica del procés i la reclamació de la independència impossibiliten cap tipus de reforma constitucional. El mateix dia 6, el president de la Generalitat va declarar: «Catalunya no té res a celebrar». «El Govern no vol cap reforma de la Constitució espanyola, el que vol és una Constitució catalana i culminar amb èxit el procés d’independència», declaracions on també afirma que és obsoleta per no representar els interessos de la ciutadania catalana i ser incompatible amb la voluntat de futur del poble català. Gràcies a la Constitució espanyola hi ha l’autonomia catalana, el seu Estatut i les seves institucions, però el president de la Generalitat, representant de l’Estat a Catalunya, es vol desentendre de la norma que legitima el seu càrrec, la considera obsoleta i es nega a reformar-la. Al mateix temps, però, dialoga i negocia amb el Govern de l’Estat, ajudarà a aprovar els Pressupostos Generals havent assolit la negociació dels seus i la previsible aprovació, i mantindrà la taula de diàleg intergovernamental per tal de trobar una sortida al conflicte secessionista català. També faria falta que dediqués molts esforços a recuperar la sintonia entre els membres del Govern català i a exercir el seu programa de govern, actualment molt paralitzat. Cal acció i no confrontació.