Com sempre, no hi haurà revolució a Alemanya

I així és, malgrat que, sens dubte, existeixen menys certeses, el sistema de partits alemany es manté inalterable i sens dubte no s’ha desestabilitzat. Des d’una perspectiva comparada, ni el resultat electoral, ni la rapidesa amb què s’ha format el nou Govern alemany, malgrat la novetat de la seva composició, no tenen res a veure amb la implosió dels sistemes de partits que s’observa des de fa temps arreu de la geografia europea. De fet, totes les previsions s’han anat confirmant. Un tripartit entre socialistes, verds i liberals, on la cartera de Finances se l’emportarien aquests últims i la d’Exteriors, els Verds, era una afirmació que es podia llegir a totes les notícies. De fet, el temps rècord en què s’ha constituït el Govern, en comparació amb altres països com els Països Baixos, també és mostra de la solidesa del sistema polític alemany.

I aquesta situació d’absoluta estabilitat institucional es dona en un moment de canvi de lideratge polític, després de 16 anys amb Merkel al capdavant. Un lideratge que si alguna cosa ha deixat són certeses, sens dubte, calma en la negociació i una gran onada de conservadorisme a tots els àmbits, que, per cert, no ha sigut beneficiós per al projecte europeu. Costa imaginar un procés de traspàs de poders tan pausat com l’alemany en un país com Espanya. Moltes són les expectatives que s’han posat sobre el nou Govern, i, com va succeir amb el canvi en la presidència nord-americana, hi ha també moltes possibilitats de desil·lusió.

Durant l’últim any s’ha parlat del retorn a les polítiques keynesianes, de la tornada a una socialdemocràcia renovada per enfrontar els nous reptes que hi ha. Estem davant societats travessades per una greu crisi social i econòmica en part com a conseqüència de la Covid-19, però també fruit de l’aplicació de polítiques econòmiques que han prioritzat els beneficis davant la cohesió social, alimentant el capitalisme més descarnat. Així, líders com Scholz o Biden han sabut llegir el que les seves poblacions demanaven, la posada en marxa de polítiques que posessin al centre la gent. Si al gener va ser el torn americà, ara és Alemanya la que obre camí a Europa, ja es veurà amb quina fortuna.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els reptes que té el nou Govern alemany són de naturalesa diversa, tant en l’àmbit intern com en la seva acció exterior. Així, la lluita contra la pandèmia suposa un repte majúscul, especialment en un moment d’alta tensió social, com a conseqüència dels grups negacionistes que proliferen i es tornen cada vegada més agressius. Segurament es trobarà a faltar Merkel en les seves tasques de mediació i mà de ferro al mateix temps. A més, en el pla econòmic caldrà lidiar amb reptes com l’escassetat dels subministraments o l’increment de la inflació en un moment en què és més necessària que mai la reactivació de l’economia i, de nou, el gran dilema de la política alemanya sobre la política de l’expansió o restricció de la despesa. En l’àmbit de la política exterior, el nou Govern continuarà mirant a l’est: les relacions amb Rússia, la situació a Ucraïna i la crisi de la frontera oriental en el seu conjunt requeriran la seva atenció. La qüestió aquí és si respondrà igual Scholz que Merkel, rentant i estenent la roba alhora. I, en l’àmbit europeu, gairebé amb certesa les dues ànimes de què es compon el nou Govern, la més social i la més liberal, hauran d’arribar a una entesa per plantejar una estratègia que sigui no només bona per a Alemanya, sinó també per al projecte europeu, una cosa que ni Merkel va aconseguir.

En tot cas, passi el que passi, de segur que les disputes i els acords en el flamant nou Govern alemany no seran revolucionàries, però a hores d’ara gairebé que podríem conformar-nos que, almenys, fossin una mica més socials i solidàries del que van ser en l’era anterior.