Adeu, punyeters

Avui us he de dir que servidor deixa d’escriure el seu article setmanal, tot i que pot ser que temporalment. Crec que, sempre que sigui possible, un té l’obligació d’administrar els temps. Després de diversos anys intentant abordar una certa visió del país, s’ha de considerar la realitat amb calma i una perspectiva renovada. 

És una decisió personal i no hi ha, us ho asseguro, motivacions d’un altre ordre. Estic bé de salut. No me’n vaig a cap altre diari i només tinc paraules d’agraïment a les empreses, els directius i a l’extraordinari personal laboral de EL PERIÓDICO. Amb Albert Sáez, el director, hem deixat les portes obertes a qualsevol tipus de col·laboració futura

Gràcies també a tots els lectors pels vostres comentaris. Sobretot, als que no feu una religió de les vostres opcions polítiques. Gràcies per millorar els meus articles amb les vostres sorprenents reflexions. 

Avui podria escriure un article sobre els polítics que no es parlen, o sobre reis copuladors de pagament, que de passada sodomitzen el país. Avui podria escriure un article sobre la gran Borràs, demanant-li a Aragonés que se sotmeti a una qüestió de confiança, perquè ho demana la CUP.

Avui podria escriure un article sobre la conveniència o no dels sopars d’empresa. Enginyós el que parla d’un estudi segons el qual, a Espanya, hi ha més sopars d’empresa que empreses.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

També em crida l’atenció el criteri del ja exbisbe de Sant Sebastià, José Ignacio Munilla. Ha dit que «el progressisme és un virus». Déu ens vol fatxes, segons el prelat mitrat, metropolità i patriarca. 

Bé, doncs a reveure. Com diria un vell i bon amic de la ràdio, que els més joves no vau conèixer: «Adeu, punyeters».