Gran angular

Tot va començar una nit en què em vaig desvetllar i, com sol passar a les matinades, un pensament ni elegit, ni preparat se’m va posar al front com una mosca sobre la calba: ¿què faig en aquesta casa? Les meves filles han volat del niu. La meva parella va morir. ¿Per a què necessito tants dormitoris, tants metres? ¿Què faig en aquest lloc? La vaig construir amb cura i il·lusió, també amb vertigen més de vint anys enrere. «¿Seré capaç de pagar la hipoteca?», es preguntava llavors la dona d’uns trenta anys que era i que s’enfrontava a una compra de vivenda sense certeses sobre el seu futur laboral. Llavors la meva vida era molt diferent, jo era molt diferent. El meu cos pujava i baixava escales, àgil, despreocupat, sense mandra per agafar autobusos, rodalies i metros fins a l’altra punta de la ciutat, per treballar o per divertir-me. Avui tot em pesa: les distàncies, la intermitència del transport públic, el silenci de la casa, aquests carrers d’extraradi sense gairebé transeünts. Em reconforten el jardí, les velles acàcies, el roser del temps dels avis, els meus acants i, per descomptat, els ocells. 

Fa vint anys gairebé tot era diferent: l’avenir s’obria com a ventall a l’estiu, mòbil, canviant, lleuger. Una casa per omplir era un brollador de possibilitats. Avui el meu avenir està tan tancat com un ventall a l’hivern. La casa que habito no és més que un recordatori constant del que no va sortir com desitjava, de les absències. Ho carrego i ho assumeixo, porto el pes amb la tossuderia d’una mula i el seu mateix entusiasme, sense plantejar-me una altra cosa que treballar cada dia i, de tant en tant, asseure’m al pati de butaques d’algun teatre, el meu altre jardí. 

Després de la nit insomne, em vaig aixecar amb una idea fixa com un tatuatge: necessito un canvi de decorat, passar d’aquestes parets a altres, d’aquest barri a un altre. Vaig començar a visitar webs immobiliàries i vaig descobrir que mirar fotos de cases alienes no m’avorria, sinó que m’encantava. Vaig concertar visites amb els agents, en general joves. Em van resultar molt més simpàtics del que havia imaginat. Mentre em parlaven de les bondats de la vivenda jo em preguntava: ¿I on deu viure ell o ella? ¿Deu haver pogut trobar una casa adequada per a si mateix? ¿Quant cobrarà? ¿I quants immobles haurà de vendre per rebre un sou decent? Em distreia i havia de tornar a preguntar per la calefacció o les despeses de comunitat, que no havia escoltat.

Si veia algun pis interessant, passava a parlar d’hipoteques amb el banc. És com anar a la modista. Et mesuren d’ample i de llarg. Has de despullar-te i ensenyar-ho tot: les teves magres possessions i les teves misèries. La més gran és l’edat. Amb la hipoteca, t’informen, hauràs de treure’t una assegurança de vida. Et recorden que podries dinyar-la aviat i no volen quedar-se amb els teus desfalcs.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Però no em va importar. Que les coses resultin oposades als meus prejudicis sol alegrar-me, i colar-me en la intimitat de les llars de desconeguts em va semblar una delícia, un complement perfecte a la meva tasca quotidiana de guionista que inventa vides alienes. Els objectes ens delaten, les fotos amb què presentem les nostres cases quan volem fer-les atractives a un estrany em parlaven dels seus pobladors invisibles. Quin privilegi. Som tan diferents uns dels altres i alhora tan semblants, racons que uns exposen amb orgull per atraure compradors a d’altres ens posen els pèls de punta. ¿I què dir de l’art de la fotografia immobiliària? El ministre de Consum hauria de prohibir per reial decret l’ús i l’abús del gran angular, que fa que espais minúsculs semblin salons versallescos.

I és que en aquest joc hi ha la part més bonica. Imaginar. ¿Com seria despertar entre aquestes parets, sota la llum d’una altra finestra, bullir la llet en aquella cuina, penjar el meu vestit en un altre armari? I transformar: ¿com convertiria jo en propi aquest espai aliè? I no parlo de reformes, a les quals ens hem fet tan aficionats que és l’excepció mudar-nos sense tirar a terra els envans, com si conservar els paraments originals fos pecat. Parlo de les possibilitats que es reobren quan una cosa buida i abandonada rep el batec d’una nova vida. Potser la meva, potser la teva.