Gràcies

El dia que em truca soc a casa, treballant amb l’uniforme d’hivern: manta i gat a la falda, estoreta elèctrica a l’esquena. En uns segons, els que triga el Rubén a donar-me la notícia i que el Calcetines em salti de sobre (no li agrada que parli per telèfon), em passen moltes coses per cap. Quin 2021 de merda, li contesto, i recordo quan, a Taiwan, em va parlar d’ella per primera vegada.

Has llegit l’Almudena?, m’havia preguntat el Rubén aleshores. Era l’any 2007, feia calor, érem a la terrassa de la residència, fumàvem i ens sentíem nostàlgics. Ell portava un matamosques elèctric amb forma de raqueta de tennis i el feia anar amunt i avall amb posat distret, els mosquits s’hi socarrimaven com focs artificials diminuts. Feia un temps que tot dos vivíem a Taipei i començàvem a enyorar-nos de tota mena de coses. A mi, el meu pare m’enviava pernil envasat, llibres que creia que m’agradarien i 'El Jueves'; a ell, una amiga li havia enviat 'Castillos de cartón' i, més tard, 'El corazón helado'.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

No he tornat a llegir llibres compartits com aleshores. Dic compartits perquè, encara que tècnicament eren del Rubén, els llegíem amb voracitat i en paral·lel, gairebé com si fóssim la mateixa persona, i els comentàvem a la terrassa de la residència i ell, que sempre anava més avançat, m’explicava què passava més endavant, perquè a mi mai m’han molestat gaire els 'spoilers'. Des d’aleshores, cada vegada que en sentia el nom recordava el Rubén, aquelles lectures, la terrassa, el soroll dels aparells de l’aire condicionat i, trenant-ho tot, les seves paraules, una mica de normalitat entre tanta diferència. I li dèiem pel nom de pila, i no pel cognom, no per mala educació ni per masclisme, sinó perquè la sentíem propera, com si fos de la família, una casa quan érem lluny de la nostra.

Gràcies, Almudena, per tanta companyia.