Audiovisual Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El teatre en el seu lloc
La pel·lícula de Rodrigo Cortés és sublim, una apassionada declaració d’amor al teatre i els actors
Quantes vegades no hauran estat vostès al cine o al teatre volent que la història que els expliquen no s’acabi mai, que es dilatin les hores, que s’aturi el món i que ningú els arrenqui del lloc i temps en què estan sent feliços. També passa el contrari, per desgràcia: quantes vegades no hauran volgut que s’acabi el turment, que s’abaixi el teló al més aviat possible o que ja falti poc per a la paraula ‘fi’. Perquè el primer supòsit tingui lloc amb més freqüència que el segon només s’ha d’encertar en l’elecció, basant-se en el mateix criteri i en la garantia d’experiències anteriors o buscant consell en els crítics de confiança i els amics de provada solvència al respecte. No pretenc substituir uns ni altres. Tampoc adjudicar-me un crèdit que no em correspongui. Acudeixo, simplement, a la confiança generada entre vostès i jo al llarg d’aquestes trobades setmanals.
És, doncs, partint d’aquesta franquesa que decideixo recomanar-los avui una pel·lícula que ha aconseguit, entre altres coses, que sortís del cine amb ganes d’abraçar tothom que em trobés al carrer i dir-li que corregués a veure-la sense perdre un segon, o trucar, com he fet, un per un, al meu cercle d’amics amb el mateix missatge, la mateixa voluntat i idèntic entusiasme. La recomanació és honesta. Sense cap altre interès que el de qui desitja compartir un instant de bellesa. I així els dic que ‘El amor en su lugar’ és una pel·lícula sublim. (Busco al diccionari per no errar el tret i comprovo que l’adjectiu és el correcte. «Sublim: excels, eminent, d’elevació extraordinària»). De les millors espanyoles (i no espanyoles) de l’any, sinó la millor. Un tros de pel·lícula, sense embuts.
Algú pot pensar que exagero i que, perduda l’objectivitat, em deixo portar pel cor i les emocions. Està en el seu dret i no li trec raó. No en va la pel·lícula retrata el món del teatre que m’és tan afí, estimat, fonamental i imprescindible. He vist en la pel·lícula una apassionada declaració d’amor al teatre i els actors. Com tal la rebo i així l’hi agraeixo a Rodrigo Cortés, el seu director, que s’acosta a la vida d’un grup d’actors amb el mateix carinyo, respecte i admiració que ho van fer i ho fan Truffaut (‘El último metro’), Tim Robbins (‘Abajo el telón’), Bogdanovich (‘¡Qué ruina de función!’), Lubitsch (‘Ser o no ser’), Orson Welles, Spielberg, Sorrentino, Garci i Fernán Gómez, entre altres.
Notícies relacionadesPodria parlar-los de l’argument, la música, la llum, el pla seqüència inicial, l’increïble (meravellós i esborronador, alhora) moment del nazi entre el públic amb una arma a les mans, el rodatge al Masnou i Manresa, etc. Podria, sobretot, lamentar la ceguesa dels Goya (només dues nominacions) i confiar que els Gaudí li facin merescuda justícia. Prefereixo ocupar-me de donar les gràcies.
Des de l’actor i des del teatre, de cor: gràcies. Gràcies al Rodrigo, gràcies als productors, gràcies a tot l’equip.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
