El nom determina la cosa

¿Quantes polèmiques absurdes per minut podem aguantar? Del tió a la tiona i del bastó a les bastonades. Costa no deixar-se arrossegar per teories conspiratives de cortines de fum per distreure’ns de les coses importants o greus sobre les que no podem o no volen que intervenim.

Estic cansada. Cansada de no tenir prou oxigen per nedar en apnea sota l’aigua i treure el cap uns metres més enllà, fora del tancat de les xarxes en què se’ns permet bellugar-nos.

Estic farta de trampes dialèctiques cada cop més excloents.

Estic decebuda de mi mateixa, dels meus silencis.

Estic mancada d’un temps per a no fer res. ¿Quan pensem?

Busco paraules i no les trobo i em desespera perquè si no podem emparaular el món no el podem entendre.

Estic farta de confusions intencionades, de la infantilització i la idiotització, sovint barrejades, de la comunicació, de la publicitat, en la construcció del relat en comunitat.

Estic cansada de jocs de mans, de jocs de paraules.

Estic escandalitzada amb el que som capaços de fer i de fer veure que no veiem. ¿Hi pot haver altres fronteres que les que separen la vida i la mort? ¿La vida digna de l’explotació?

Voldria estar esperançada, perquè sense esperança no podem mirar endavant.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Voldria trobar el valor de dir sí quan és sí i no quan és no. I que qui tingui orelles, que escolti.

¿Quan arribarà el veritable solstici, el nou naixement que esperem? El nom ha de fer la cosa, i la cosa només és cosa nostra.