Fes una cançó

Si, quan no sabien què compondre, els Beatles rescataven clàssics de Chuck Berry, nosaltres escalfàvem amb una jam frenopàtica del Joan Petit: jo a la guitarra, el meu fill gran (4) de veu solista i la petita (1) assenyalant parts de la seva anatomia de joguina mentre colpejava una capsa de galetes de gingebre amb una cullera. Però llavors, tal com succeeix en la sèrie dels ‘Fab Four’ quan McCartney compon ‘Get Back’ en 20 segons, va començar a fluir la màgia. La primera a arribar va ser ‘El pipi y la patata’, ‘hit’ monocord de ritme trotador que repeteix el títol fins al mantra. Tot seguit, va compondre ‘Dado, dado, dado (deja ya de girar, dado)’, en què jo vull llegir un cansament per la hiperacceleració de la nostra vida, sempre subjecta a l’atzar.

Les muses li van xiuxiuejar al més gran, mentre que la petita cedia cors estridents al més pur estil Yoko Ono, ‘El árbol de los regalos’, un rock and roll clàssic amb un pont en què es recomana al Pare Noel deixar de menjar polvorons o no cabrà per la xemeneia. Llavors es va treure de la màniga l’himne sobre el nostre personatge inventat favorit: Pedo Banana, un plàtan amb ulleres de sol, un fanfarró com els de les cançons de Rubén Blades que parla amb veu abaritonada. Amb el ritme de ‘Barbara Ann’, dels Beach Boys, se’ns va aparèixer ‘Va, va, va, Pedo Banana (va a Saturno, Pedo Banana)’, en què el personatge arriba a paisatges màgics propulsat pels seus gasos perfumats. 

Van ser quatre noves cançons (no els demano, com jo, que les considerin des d’ara clàssics de la música moderna) en dues hores i mitja. Jo, que toco la guitarra des que soc adolescent i que em dedico a escriure novel·les, no n’he compost cap en tota la meva vida.

Dies després vaig llegir ‘Cómo componer una canción’, de Jeff Tweedy, el líder de Wilco. Aquests llibres acostumen a ser tan realistes com aquells que prometen convertir-te en milionari. Però pel camí, sempre guarden llampecs savis. 

Notícies relacionades

L’error convergent

Talent Arena, formant talents digitals

Tweedy explica que cada acte de creativitat és un acte de desafiament a un món destinat a autodestruir-se. Amb un estil pròxim però al·lèrgic a la solemnitat, el llibre es dirigeix precisament a qui creu que no està destinat a fer res artístic. El primer pas és agafar una guitarra i cridar com un boig (com els meus fills). Qualsevol cosa pot servir per trobar el tema: crear un record per escriure sobre aquest (omplir la casa de globus una tarda) o centrar-se en una cosa tan petita com la teva manera de contestar al telèfon. Després ofereix trucs de l’estil de ‘Gramàtica de la fantasia’, de Rodari. ¿Un exemple? Fer una columna amb verbs que podria fer anar un metge i una altra amb coses que tens a l’abast de la vista. Llavors unir de forma capritxosa paraules: «La guitarra em cura». 

Explica, també, que durant un temps ell creia en la idea de l’artista maleït, el mite de la creació torturada. Fins que es va adonar que tothom pateix. I que, per tant, tothom pot crear alguna cosa. És l’ego adult el que ens diu que no podem fer-ho. És el sistema el que ens ofereix vuit plataformes de sèries porqueria perquè ens quedem babaus consumint i no inventant. Com a societat, en algun moment deixem de cantar com pescadors. A la nostra vida, hi ha un moment en què deixes de dibuixar en quaderns, inventar contes o compondre cançons. Aquest llibre, i també aquella tarda amb els meus fills i amb Pedo Banana, demostra que això és un gran error i el contrari, un acte polític i un motiu de felicitat gratuïta.