Les evidències de l’emèrit

Hi ha corrupcions que aguanten una investigació judicial encara que destrueixin un estat d’opinió. Passa amb l’emèrit, li passa al Partit Popular, a Mariano Rajoy, en concret, li va passar a Jordi Pujol i família, i així podem allunyar-nos de l’actualitat fins a arribar a Filesa.

Des d’un punt de vista comunicatiu és pitjor l’evidència que la constatació d’una corruptela. L’opinió pública és molt donada a sentenciar amb facilitat. A més, aquesta rapidesa es converteix en meteòrica quan el protagonisme afecta l’altre. A aquells que es troben en posicions oposades.

Per a un republicà, el desvergonyiment del monarca pare i la seva marxa del país són proves molt evidents que la Casa Reial ocultava una manera d’actuar il·lícita. Clar que per a un monàrquic les accions sospitoses de Joan Carles I poden posar en dubte la seva actuació personal, però no la monarquia espanyola, ben representada en aquests moments per Felip VI.

No obstant, per a un independentista de nou encuny, les crítiques al Rei demostren que l’Estat espanyol s’enfonsa i que la solució és marxar, tot i que hagi oblidat que quan era nacionalista, tot i que el va sorprendre el suposat llegat de Jordi Pujol i tot l’entramat familiar, no va posar en dubte mai la solidesa d’una Generalitat nacionalista i controlada pels diferents poders fàctics del país.

Notícies relacionades

El fiscal suís arxiva la causa sobre el rei Joan Carles però el deixa en evidència

La Gisèle i el cognom

Deixar en evidència, sempre se’n deixa l’altre. No el propi. I a Espanya és difícil trobar un procés d’expulsió d’una estructura per corrupció. Els populars ho demostren des de fa temps amb l’operació Kitchen.

En el cas de Joan Carles I es produeix, citant Ekaizer, «una evidència» i un descoratjament. Els monàrquics sempre van pensar que el rei emèrit no tenia res perquè tot era de l’Estat. I, ves per on, era milionari.