Sororitat Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
A les meves amigues
No eren boges i encara menys eren lliures... i es rebel·laven, no es conformaven
Milers de dones al llarg de la història no eren histèriques. Havien estat obligades a callar, a obeir, a conformar-se, a acceptar unes normes inacceptables. Obligades a no desitjar una mica més enllà del que estava estipulat, perquè el desig, ja ho sabem, mou i remou. No eren boges i encara menys eren lliures... i s'hi rebel·laven, no es conformaven. Les boges eren desautoritzades, temudes: com en tota guerra, i la guerra contra les dones lliures encara dura arreu del món, es tracta de deshumanitzar tant com sigui possible l’adversari. Les boges, les histèriques, les bruixes. A la foguera, enmig de la plaça, perquè tu, dona inconformista, entenguis quin és el preu de la teva llibertat.
Entretots
No eren boges, o sí que ho eren, però no a la manera com les volien encotillar, i així pels segles dels segles fins avui. Avui ens prefereixen mal follades, intenses, lletges. No hi ha foguera –aquí–, però sí un ofec constant i silenciós. I llavors penso en les meves amigues, que podrien haver estat perfectament dins la foguera enfotent-se de totes les societats que les volguessin calladetes. Penso en les meves amigues i en quants cops han sentit aquell ofec constant i silenciós, i penso també en el meu propi ofec constant i silenciós, i en les vegades que ens han dit sense paraules que érem unes boges o unes histèriques; penso en tots els cops que, nascudes a l’altra banda de l’univers o pels segles dels segles enrere, no ens haguessin permès ser les dones que som avui.
Probablement, aquestes ratlles tenen alguna cosa a veure amb el fet que és desembre, tornem a tancar un any raríssim i s’acosta el Nadal constant i silenciós, rere de les llumetes als carrers o la nostàlgia anticipada o la força esperançadora de tornar a començar. La qüestió és que penso en les meves amigues, en totes aquelles bruixotes que s’asseuen al voltant d’una taula o que es demanen cada dia com es troben, o que fan confessions o que escolten i acompanyen des del respecte, i les vull abraçar i els hi vull agrair l’esperança. Sola no hauria pogut: ni amb aquest any, ni amb tots els anteriors.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
