La immersió Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Bases per a un nou consens lingüístic
Si es comparteixen els fonaments sobre la llengua, no seran necessaris ni els recursos judicials ni les marxes reivindicatives encara que tots dos siguin legítims
Una vegada més la llengua a l’escola catalana torna a ser objecte de debat polític. Això no seria un problema si no fos pels qui pretenen utilitzar-la com a arma llancívola en lloc de com a eina de convivència. La reiteració d’aquests brots fa pensar que és necessari generar de nou consens polític i social en aquesta matèria. I per forjar-lo s’han d’establir unes bases que el facin possible. Aquest debat és ja inajornable.
El primer fonament d’aquest consens és acceptar que ningú pot ser assenyalat, com ho ha sigut un alumne de Canet, per defensar els seus drets individuals i per fer-ho davant la justícia. És una línia que no s’ha de franquejar perquè posa en risc el bé més preuat que és el de la convivència i el respecte. I menys s’ha de permetre que aconsegueixi la connivència de les institucions.
El segon fonament és que l’existència d’un ampli consens sobre el model lingüístic com el que hi ha hagut i com el que s’ha de reconstruir no eximeix els poders públics d’atendre els qui no l’assumeixin o bé exposin situacions particulars perquè no rebin com a única resposta la regla de la majoria.
El tercer fonament és reconèixer i clarificar que la Generalitat de Catalunya és l’administració educativa competent dins del marc constitucional i d’acord amb la legislació bàsica aplicable. No es pot qüestionar aquesta autoritat simplement per dissentir dels seus plantejaments d’igual manera que no es poden incomplir les sentències des de la Generalitat i menys quan es disposa de majories per canviar les lleis.
El quart fonament és determinar si els objectius de la immersió lingüística continuen vigents: assegurar la competència en les dues llengües al final de l’educació obligatòria i tenir un sistema educatiu únic que no segregui els alumnes lingüísticament. Pensem que sí que el segueixen.
El cinquè fonament és entendre que l’esdevenir de les llengües és dinàmic i no estàtic. Fa 40 anys, la situació de la llengua catalana, la seva subsistència, estava amenaçada fruit de la prohibició que havia patit a l’Administració, a l’escola i als mitjans de comunicació públics. Aquest desavantatge, parléssim la llengua que parléssim, tots vam entendre que era necessari revertir-lo. Avui, el català és una llengua oficial, cert que en un entorn bilingüe, i el seu ús depèn del seu coneixement, que està assegurat a l’escola, i de molts altres factors, la majoria ja no derivats només de la legislació sinó també de la dinàmica social. Que una part de la política espanyola no defensi el català, o l’eusquera o el gallec, com una llengua pròpia no ha de tenir com a venjança que no es respecti el dret dels ciutadans a Catalunya a parlar en la llengua que vulguin, i l’obligació d’atendre’ls en aquesta.
El sisè i últim fonament és confiar en l’escola, que els mestres amb els seus plans educatius de centre adaptaran els principis generals a la realitat de cada escola i de cada aula, respectant el consens polític i social i les necessitats individuals. Ni en la llengua ni en cap altra matèria s’ha de donar la raó als qui plantegen l’anomenada guerra cultural per suplantar el consens per la imposició. Ni tampoc s’ha de pensar que la immersió lingüística hagi de ser igual ara que fa 40 anys. Si es comparteixen els fonaments que no s’han de canviar, deixaran de ser necessàries tant les manifestacions reivindicatives com les reclamacions judicials, per molt que totes dues siguin legítimes.
