Quan el partidisme guanya, hi perdem tots

Recentment escrivia Núñez Feijóo, president de la Xunta a Galícia: «Espanya està esperant el Partit Popular, un partit que és sinònim de llibertat, de creixement i de defensa de les nostres institucions». Un parell de frases que no casen amb la imatge que aquest PP està traslladant a la ciutadania. O Galícia queda molt lluny de Madrid o les ulleres que utilitza fan que deformi enormement la realitat que els altres veiem.

Ni el PP és sinònim de llibertat, sinó de restriccions per a gairebé tot en la vida. Ni Espanya espera el PP, sinó que més aviat li fa por (encara més per la seva sintonia amb Vox). Ni el PP és un partit que defensi les institucions, més aviat al contrari, com demostra amb el seu bloqueig a la renovació dels membres del Consell General del Poder Judicial o amb les seves múltiples trames de corrupció institucional.

Aquest exemple serveix per il·lustrar que la imatge que es projecta políticament és això, pura imatge, utilització de diversos eslògans per atraure votants; partidisme, però no política. 

La dreta s’apassiona ‘últimament’ per la llibertat, quan el que veritablement reclama és la garantia de mantenir privilegis; parlen de creixement quan realment el seu creixement implica ‘créixer uns quants i perdre-hi la gran majoria’, i diuen fer defensa de les institucions, però no ho practiquen quan estan a l’oposició i ho limiten només a quan governen, tal com ha passat amb la renovació estancada durant anys d’òrgans constitucionals. 

¡Què dir dels nombrosos intents de Pablo Casado, instal·lat a intentar boicotejar Espanya! Obstaculitza que els fons europeus arribin a Espanya, qüestiona el nostre funcionament democràtic o pretén tombar el nou marc de relacions laborals que el Govern pacta amb els agents socials.

No obstant, una política centrada en el respecte és la que aposta per la modernització de l’economia i de la societat, evitant que sorgeixin bretxes noves o es perpetuïn les de sempre. Es tracta d’aprovar les assignatures pendents, com l’ecològica i la digital, combatent alhora les bretxes existents entre privilegiats i marginats, entre homes i dones, entre grans i joves, entre ciutats i món rural. Però la revolució del respecte, sobretot, ha d’estar basada en la defensa dels drets i les llibertats de l’individu per desenvolupar-se en el marc social amb dignitat i tolerància. El respecte és un dret i també una obligació ciutadana.

Tot això és el que es pot esperar d’un projecte polític per al futur, no boicots o bronca. Perquè fer política basada simplement en la contra i en el partidisme no engrandeix Espanya, sinó que empetiteix la dimensió i la grandesa de la política, feta per transformar i millorar la nostra societat.

La falta de respecte apareix quan s’aposta per perfilar polítiques que per a alguns són contradictòries i es rebutgen de ple. Allà apareix l’agressivitat latent. La falta de respecte apareix quan es rebutja la realitat tradicional que provoca la bretxa social i política.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els conservadors lluiten amb dents i ungles per defensar el seu model. I pensen que els pertany, no accepten els canvis ni les diferències, no accepten que uns altres governin. És llavors quan parlen de defensar les seves llibertats, que no són més que els canvis que la democràcia implica i que no acaben d’acceptar. Consideren que el marc social no pot vulnerar-se i només consenten mínims canvis de maquillatge, perquè la seva defensa és una defensa a ultrança dels pilars del seu model social i de vida, el seu, no el de la majoria.

 No, no hi ha un problema a Espanya de llibertats, al contrari, les llibertats individuals i els drets augmenten significativament quan governa l’esquerra. El soroll mediàtic i polític, repetir una mentida mil vegades o deformar l’ús de determinades paraules sí que fan mal als pilars de la nostra democràcia. Per això és tan important reafirmar-nos en el que pensem i fem com deia Machado: «Caminem una vegada per sempre sense crosses i acabem amb aquesta Espanya inferior que prega i envesteix, quan es digna a utilitzar el cap».