Centre dreta catalanista Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El partit del remordiment
El fet de ser un conjunt d’il·lustres desenganyats per la deriva populista empresa pels seus vells companys de CDC podria no ser prou mèrit per obtenir el favor de l’electorat amb memòria històrica
Àngels Chacón, exconsellera d’Empresa, purgada per Quim Torra per no abraçar el legitimisme personificat a Carles Puigdemont, aspira a liderar el centre dreta catalanista. Per donar crèdit al seu pla de formar un nou partit amb la Lliga, Lliures i Convergents, ha dimitit de la secretaria general del PDECat, l’únic d’aquests grups que disposa d’un petit capital institucional al municipalisme i al Congrés dels Diputats. Les restes del naufragi de CDC, provocat pel gir independentista i per l’explosió judicial del 3%, incubat des dels dies de glòria del pujolisme, busquen un lloc al sol. No sembla l’operació política del segle però sí un intent lògic per poder fer política amb unes mínimes aspiracions.
Per descomptat que al país li aniria bé un centre dreta catalanista amb presència al Parlament. Un grapat de diputats moderats podrien tenir el seu paper en la consolidació de la transversalitat, única sortida viable a la crisi provocada pel procés i encastellada per la política de blocs. No obstant, el fet de ser un conjunt d’il·lustres desenganyats per la deriva populista empresa per la majoria dels seus vells companys de CDC podria no ser mèrit suficient per obtenir el favor de l’electorat amb memòria històrica.
L’inconvenient fundacional per als autoconvocats a la reconstrucció d’una CDC sense peatges judicials i amb una partitura liberal reconeixible és que, llevat d’uns quants (l’expresident de Societat Civil Catalana, Josep Ramon Bosch, entre ells), tots els altres es van deixar portar pel fervor independentista sobrevingut d’Artur Mas, el pare del desastre nacional català. Un error indeleble. La majoria d’aquests renascuts en la moderació van especular per un temps amb l’aposta unilateral de Puigdemont i alguns amb l’etapa surrealista de Torra. No van veure o no van voler veure el desastre que avalaven amb el seu silenci fins que va ser innegable. Ara volen comprovar si hi ha un electorat que premiï el remordiment.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
