20 anys de la llei catalana de cooperació

De les promeses a la realitat: aquest compromís no es va complir mai i  les retallades que van seguir a la crisis financera del 2008 van pràcticament acabar amb aquesta política pública. Mentre creixia la consciència de que els grans reptes globals no es podien gestionar dins de les fronteres de Catalunya i que era necessària una aposta per la governabilitat global, la Generalitat va deixar en l’oblit aquesta política. Va ser el conseller Romeva qui va manifestar la voluntat de recuperar la senda del 0’7, i va ser Alfred Bosch fa només dos anys que, per escrit i amb el beneplàcit del responsable d’Economia, és a dir, de l’actual president del país Pere Aragonés, es va comprometre a augmentar anualment i progressivament el pressupost, per tal d’arribar al 0’7% l’any 2030. Aquest nou compromís es va aprovar al Parlament amb una amplísima majoria.

Aquesta votació recent i la narrativa d’un govern que volia construir una agenda basada en la salut global, la lluita contra la repressió, el feminisme i fer front al canvi climàtic sumat al context europeu, oferien un context favorable a assumir aquests compromisos. En aquest context, el govern d’Espanya ha augmentat la seva aposta per la solidaritat internacional i l’Ajuntament de Barcelona ha mantingut la seva aposta pel 0,7. En ordres més comparables: Euskadi, Navarra o País Valencià també han fet apostes importants per augmentar la seva contribució a la solidaritat internacional. Però, sorprenentment, no ho ha fet el Govern de la Generalitat. Els pressupostos del 2022 haurien d’estar dedicant prop de 100 milions d’euros a cooperació internacional (0,33%), i als pressupostos que s’acaba d’aprovar es reserven només la meitat, i l’ajuda al desenvolupament es queda en un 0,2%. Cinc euros per català i any i tot fa indicar que si el Govern no fa l’esforç d’augmentar la partida ni amb pressupostos expansius, tornarà a desdir-se del calendari i el compromís amb el 0’7. Al mig de la pandèmia, i just l’any que fa 50 que Nacions Unides ho demanés per mirar de compensar l’abisme entre els països rics i empobrits.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fa només uns mesos el conseller de Salut, doctor Argimon, i la consellera d'Acció Exterior i Govern Obert, Victòria Alsina, van signar junts un article on deien que la pandèmia havia posat de manifest la interdependència i la interconnexió mundials, i que calia ser corresponsables en els problemes i en les solucions globals. “Estem preparats per assumir-ho” deien, però dedicarem proporcionalment menys recursos que moltes comunitats autònomes, i en l’última convocatòria de subvencions, 44 projectes han quedat en llista d’espera per manca de recursos.

Malgrat s’ha generalitzat, interessadament, entre els polítics la idea equivocada de que la ciutadania no entén la inversió en cooperació, totes les enquestes ho desmenteixen. L’última reafirma que el suport és del 80%. La ciutadania vol i les entitats estem perfectament preparades per ser part de les solucions globals perquè tenim aliances i presència arreu. La cooperació que fem avui té, a més, poc a veure amb la de fa 20 anys. Avui no celebrem un reguitzell d’incompliments polítics sinó el camí que vam obrir. La llei de cooperació, en el seu preàmbul, diu que no es pot construir un projecte nacional creïble ni una societat democràtica avançada, sense participar activament i decididament en la construcció d’un ordre internacional més just i solidari. I això és avui igual de vàlid, o més, que fa 20 anys.