Llengua i ús social Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Renovar el consens sobre el català
Necessitem noves idees i actituds, amb nous instruments, adequats a l’època actual, però mantenint el que és essencial d’un model d’identitat cívica, de projecte compartit per la immensa majoria
El català , la seva pervivència i fortalesa, tornen a ser en el centre del debat polític i no sembla que el país estigui en les millors condicions d’afrontar alguns embats que la llengua està patint. La utilització barroera i espúria del català per la dreta com a estratègia de desgast partidista del govern espanyol de coalició, circumstància que tampoc és cap novetat en ella mateixa, però sempre pot ser encara més destralera, i una sentència judicial que erigeix els tribunals , de manera absurda i arbitraria, com a prescriptors de mètodes pedagògics per tal de facilitar l’aprenentatge de les llengües del país , en són, ara com ara, els seus màxims exponents. Però feia temps que existia la preocupació sobre la caiguda en l’us social del català i la crònica escassa presencia del català en determinats àmbits com la justícia o en la producció audiovisual. I tot plegat, acompanyat per la constatació de l’escàs compromís de les institucions de l’Estat em la promoció i el suport del català, el basc i el gallec.
Entretots
I he dit que som aquí no pas en les millors condicions. D’entrada perquè l’arsenal d’idees de la generació dels Benet, Candel, Pujol, Raventós ,Cahner Mata, i que expliquen les polítiques dels anys 80 i 90 , porten masses anys sense una actualització poderosa i a fons. Es una obvietat que el país que comença transitar per la tercera dècada del segle XXI no té res a veure amb el país que als anys 60 del segle passat afrontava una nova onada migratòria sota la dictadura franquista on el català havia estat, i era encara, objecte de persecució per les autoritats governamentals. Les idees i actituds “candelianes”, que fa uns dies el President de la PIMEC , l’Antoni Cañete, va reivindicar de manera brillant en la nit del premis de la patronal de les petites i mitjanes empreses, van ser fonamentals per a construir els grans consensos de país. Una identitat catalana cívica, oberta a tots als que en volguessin formar part, la centralitat del català com a llengua pròpia del país i els instruments normalitzadors de l’escola i els mitjans públics de comunicació en són els seus exponents més rotunds i també, perquè no dir-ho, una historia d’èxit.
Però també és cert que en els darrers 20 anys les polítiques públiques sobre el català van anar perdent vigor i centralitat…justament quan el país afrontava dues transformacions tan estructurals i definidores del temps que vivim com les noves onades migratòries i la irrupció d’Internet. Segurament amb l’escola i els mitjans públics de comunicació ja feia temps que no en teníem prou per a continuar estenent l’us social de la llengua. i certament, tant la crisi que a Catalunya comença a impactar a partir del 2010, com el procés sobiranista , varen centrar les prioritats en altres qüestions. Fins i tot, amb una certa frivolitat, alguns va posar la independència per davant del català, mentre que paradoxalment, el català és connotava com mai en termes ideològics.
Necessitem noves idees i actituds, amb nous instruments, adequats a l’época actual, però mantenint l’essencial d’un model d’identitat cívica, de projecte compartit per la immensa majoria, amb el català com element articulador de la vida col.lectiva del país. I necessitem el màxim consens del país al voltant de les polítiques que han de permetre l’extensió del seu us social. El futur del català no el podran guanyar només els independentistes ni com una causa de l’independentisme. Es necessita que totes les tradicions polítiques que fan fer possible la immersió i TV3 hi siguin presentes en els nous consensos , evitar el risc de “comunitarització” identitària i un renovat esforç de polítiques publiques amb la implicació de la societat civil organitzada.
I clar, necessitem molta política d’alta volada a Barcelona i a Madrid. D’entrada, per salvar les conseqüències d’una sentencia dictada a l’empara d’una llei que fou derogada. Si es va dir que la llei Celaa blindava la immersió en la mesura que establia que era la Generalitat qui tenia les competències per establir el regim de llengües de l’escoles,es molt obvi que no poden ser els tribunals els que entrin en el detall de la regulació concreta de la matèria,fixant un percentatge general i arbitrari a tot arreu. La política haurà de trobar les vies per garantir el respecte d’aquestes competències de la Generalitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
