Tanta tristesa Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Joan Didion: la sinceritat i la pena
M’avergonyeix una mica reconèixer que no la vaig conèixer en els seus llibres. Va ser viatjant a Fuerteventura, perquè m’havien recomanat veure un documental, ‘El centro cederá’. Durant més de la meitat del vol, concentrada en la mínima pantalla del meu telèfon, em bevia amb els ulls la història de Joan Didion. Em va impressionar moltíssim aquella veu suau, aquelles mans ossades i aquelles espatlles que, primes i fines, carregaven més pes del que ningú hauria de suportar mai.
Quan vam aterrar, vaig buscar sense èxit al quiosc de l’aeroport. Ara que l’havia conegut, havia de llegir-la. No vaig tenir sort. Amb urgència, vaig llegir un article seu a internet. Un d’antic del ‘New Yorker’ sobre les últimes paraules de Hemingway. En volia més, volia conèixer-la a ella.
A Corralejo no hi havia encara gaires llibreries. El meu amic l’anglès que venia llibres de segona mà en el seu petit local sabia ‘of course’ qui era Didion però no creia tenir res seu. ‘If I had any I would lend them to you, but not sale. She’s the cleverest one’. L’endemà, el primer dia de platja, sota un sol radiant, el meu pare em va portar a Puerto del Rosario, a la llibreria Tagoror. Me’ls hauria emportat tots però només tenien ‘El año del pensamiento mágico’ i ‘Según venga el juego’.
Va ser un estiu meravellós. Anava a la platja cada dia acompanyada de la Joan i la manera de netejar-se amb tinta les seves ferides em fascinava. Mentre la llegia, aquella prosa –crec, després d’haver-la llegit en anglès, que molt ben portada al castellà per Javier Calvo– envoltava els meus dies. Tot el que em passava i el que m’havia passat i el que em podia passar, es narrava llavors al meu cap mirant d’imitar la veu de la nord-americana. Allà vaig començar una espècie de diaris que encara continuo escrivint gairebé cada dia –vaig ja pel quart– i vaig descobrir la capacitat terapèutica de descriure els detalls que no semblen importants en la catàstrofe. Els nostres ulls no deixen de veure i algú pot haver mort però aquell llum continua sent blau, com la tristesa, com la literatura. Llegint-la, em va semblar entendre com aquelles espatlles tan breus suportaven tanta tristesa: descansaven quan escrivien i per això no podia deixar d’escriure.
He tornat a estar trist moltes vegades, però ara sempre escric. Els textos de Joan Didion atrapen la tristesa i l’engabien fins a fer-la elegant. L’exposen, l’exploten. No hi haurà –o jo no reconeixeré, perquè ja soc de Didion com qui és del Barça– millor narradora de la tristesa, ni de l’alegria, ni de la realitat.
Just al mig del seu últim llibre ‘Lo que quiero decir’ i enmig de Nadal i enmig d’aquesta pandèmia, la que sempre serà la meva escriptora favorita, m’abandona. La continuo llegint amb una mica més de pena, com si l’hagués conegut i sempre estaré agraïda i orgullosa com si hagués sigut ella en persona que em va ensenyar a ser sincera cada vegada que escric.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
