El silenciat cessament del major Trapero

Va ser un miratge: el canvi de Govern va ser el principi del seu final, que va executar finalment el conseller Elena en una trista compareixença, en la qual va intentar amagar sense èxit que es tractava d’un cessament eminentment polític. En una d’aquestes ficcions típicament catalanes, Elena va argumentar que se cessava Trapero per facilitar un «canvi generacional» i una «feminització» a la cúpula de les Mossos, però va anunciar que el substituïa per un policia home i només cinc anys més jove. No, el cessament de Trapero no es va deure a cap voluntat de renovació, sinó a la necessitat de mantenir el relat processista fins al final. Perquè Trapero ha sigut en realitat un dic de contenció en contra de tots els pols del conflicte català: dels que volien pegar els votants i de l’extrema dreta mediàtica i judicial madrilenya, però també de l’independentisme màgic, que sap que ha de continuar pedalant si no vol caure de la bicicleta. Així s’explica per què, davant el seu escandalós cessament, hi ha hagut aquest silenci eixordador d’ERC i Junts, dos partits barallats en tot però sospitosament d’acord en el cessament del Major, sobre el qual han passat de puntetes com si fos un tema menor. La caiguda de Trapero és injusta per a ell, però és trista per al país, perquè confirma que a Catalunya es continua prioritzant mantenir la ficció d’un relat per sobre de la meritocràcia. I és que el major ha sigut una víctima més dels polítics que, des del 2017, divideixen la societat entre bons i dolents, entre purs i impurs. Trapero, en una zona de grisos, amb els seus matisos, els seus encerts i els seus errors, li recordava a massa gent, aquí i allà, que la realitat és sempre complexa i polièdrica. Algun dia sentirem vergonya d’algunes de les coses que ens han passat els últims anys. El cessament amb silenciador del major Trapero serà amb seguretat una d’elles.