La sàtira Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
‘No mires arriba’ (ni riguis)
La sàtira no és un gènere senzill: a diferència d’altres tipus d’humor no recorre a l’insult, o als gags visuals, sinó a un realisme hiperbòlic que produeix una vaga sensació de vergonya aliena
És una cosa inevitable, i potser també un signe dels temps, que les millors explicacions sobre el present acostumin a arribar en forma de sàtira. Així s’explica en bona mesura l’èxit de ‘No mires arriba’, una àcida comèdia de ciència-ficció que és la crònica d’una mort –la del nostre planeta– d’allò més anunciada. No m’estendré gaire sobre ella, perquè a hores d’ara tothom en sembla tenir una opinió –bona o dolenta– al respecte, atesa la suprema rapidesa amb què escalem els màxims de les onades mediàtiques. És àcida, tot i que estigui una mica estirada i no del tot quallada.
El que m’interessa de ‘No mires arriba’ és la capacitat de la sàtira, de les sàtires, de retratar els ànims i les preocupacions del seu moment. Ningú ha aconseguit explicar millor el desenvolupisme que el duo Azcona-Berlanga, i els Simpson van ser tot glòria fins que el seu comentari social va esdevenir una mera recopilació d’acudits i referències pop. Larra i Segarra, grans satírics, la van exercir des del periodisme. ¿El ‘Quixot’? Una altra més, potser la més gran de totes, juntament amb ‘Els viatges de Gulliver’. Mig Wilder ho és, i li passa el mateix a Kubrick. Però no es tracta d’un gènere senzill: a diferència d’altres tipus d’humor no recorre a l’insult, o als gags visuals, sinó a un realisme hiperbòlic que produeix una vaga sensació de vergonya aliena. Si la intenció paròdica s’explicita massa, l’acudit perd la gràcia, però si la semblança és massa perfecta es corre el risc de convertir-lo en model involuntari per al que es volia ridiculitzar.
Entretots
‘No mires arriba’ no proposa la més subtil de les metàfores, i el seu cometa exterminador, ignorat però explotat comercialment i mediàticament, és una crítica diàfana a l’anticientificisme en vista del canvi climàtic o de la covid. Però cap acudit sobreviu quan la realitat mateixa és la paròdia: ahir a internet hi va haver qui la interpretava com una farsa contra «els científics progres». Per molta sal gruixuda que s’afegeixi a la cassola de l’humor, res acontentarà qui va triar no tenir papil·les.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
